Relat de sofàs

Vaig tenir una cita amb una prostituta l’altre dia. Res important, un petit capritx que em vaig donar després d’enfadar-me amb la guàrdia urbana. No podia més, estava histèric, necessitava descarregar i tenia dues opcions. O entrava a casa i destrossava tots els mobles vells que molesten al mig del menjador. O anava a veure la Rianh. Ella és dolça, té una veu suau. Mastega el xiclet com si no li cabés a la boca. Sempre té un moment per a mi, sigui l’hora que sigui.

Vam anar al raconet on em porta sempre, darrere dels matolls, al costat del Palau d’Esports. Em va explicar que últimament no fa massa feina i que va curta de diners. M’ho deia mentre me la mamava. Allò em va destrempar molt. Vaig haver de demanar-li que s’aturés. No se’m posava dura. Vam seure a un racó i li vaig explicar que jo tenia pasta, que no anava malament, i que li donaria alguna cosa. Tots tenim problemes, em va dir ella. I és cert. La resta de la nit la vam passar enrotllant-nos i xerrant. És tan fàcil parlar amb ella. De seguida va veure que jo estava deprimit, que tenia algun cosa que m’angoixava. Hem de trobar el nostre camí a la vida, em deia. Collons, prou que ho sé. Però és impossible. Ningú no creu en mi. I després miro la tele, veig aquells sofàs antics tan cuidats, on seuen pallassos que no saben fer riure. I no ric, Sinó que ploro. I no ploro per mi, que podria; sinó que ploro per ells. Els hi han posat un altaveu a la boca i s’han cregut que parlaven.

Quan penso en tot el que diuen, en tot el que fan, aleshores sí que caic a terra. La història ens escriurà quatre ratlles. I no seran tan dolentes com les que escriuen ells. Hem acabat acceptant que la merda és caviar. I com passem gana, ens empassem qualsevol cosa.
Al final, vam follar. Era previsible. Ja ens havíem netejat per dins, així que ens tocava fer-ho per fora.