Tot el matí que
els raigs solars impacten sense pietat sobre el nucli de la ciutat. Pares,
mares, avis i àvies -i fins i tot algun tiet- estan pendents dels seus petits,
no volen que estiguin al sol; així que els hi demanen que juguin en indrets obacs. Al
parc hi ha un parell d’arbres gegantins, fan ombra, són dues moreres de fulles grans
i amples. En teoria haurien de servir prou perquè els nens se sentissin frescos
i lluny de la calor, però a sota de les seves copes només hi ha sorra. Els
gronxadors i altres artefactes estan col·locats al mig d’una clariana.
Els menuts tenen
temptacions, però els més grans els hi tallen totes d’arrel. Així, tots
aplegats sobre la sorra, juguen amb les petites pedres trossejades. Un d’ells
ho fa al costat de la seva àvia, que seu a terra, embrutant-se els pantalons.
Ella se’l mira, ell juga absent a tot. Ella l’acaricia, ell continua dins del
seu món. Quan ella participa en el joc, ell somriu. De petit els sentiments hi
són, però són diferents. De grans, els sentiments s’escapen de l’alè, però són
els mateixos de quan s'és un marrec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada