Relat del coronavirus

És una sort única i excepcional confinar-se en un pis de més de 200m². Res com cridar les veïnes perquè vinguin a veure'm quan tinc ganes de jugar al parxís. Aquí, ja se sap, tots ens passem la llei del queda't a casa pel forro dels baixos. Ja portem una setmana de vacances i cada dia algú de nosaltres baixa a buscar una bona bossa plena d'alcohol. Com les caixeres no ens deixen comprar més ampolles de les que es poden, fem una ruta pels diferents supermercats del barri. Tenim reptes, a veure qui aconsegueix comprar més sense topar-se amb un agent d'inseguretat, aquests que no duen mascareta i et renyen com si estiguéssim al cole un altre cop. I així, parlant de l'escola, va sortir el joc d'ahir. Cada nit muntem una ben grossa. No pensem quedar-nos quiets sense fer res! Vam jugar una partida ben rara. Un veí va proposar-nos acudir al seu pis a les nou de la nit. Quedàvem per sopar, però estem en confinament, res pot ser normal. Havíem de seguir unes normes bàsiques de protecció. Només podíem assistir amb llenceria cara. Calia dur el tiquet de compra i mostrar una mica (no massa) com era la roba interior que havíem escollit. En Guillem, que és més boja que tots els altres, va entrar al pis tot despullat, només duia mitjons de jugar a voleibol i uns calçotets slips ben ajustats. Jo ja li coneixia la mercaderia, però alguns veïns no, per això tots de seguida van començar a fer broma amb la seva mànega de bomber. Val a dir que la resta dúiem samarretes transparents o pantalons baixos. Era la nit de la llenceria i no de la mostra veneciana!

Els problemes van sortir cap allà a la una. Fèiem tant soroll que uns policies que circulaven  dins d'un cotxe pel carrer de davant van sentir-nos. Primer van provar d'advertir-nos amb el megàfon, però en veure que el Guillem i la Marta s'estaven enrotllant al balcó sense roba i no els hi feien cas, van baixar del vehicle i van entrar per la força a la finca i al pis. Tots els veïns érem allà dins. Música a tot drap, ampolles mig buides per totes les taules, pols blanca sobre alguna prestatgeria, roba per terra i molta escalfor. Les finestres eren obertes, però feia calor. Bàsicament perquè tots anàvem calents. No hi havia ningú que encara portés la vestimenta original. O despullats o en roba interior. Homes amb dones. Dones amb dones. Homes amb homes. Homes sols en un racó tocant-se. Una dona dormint amb la cara plena de líquids. I fum. Molt de fum per tot el pis. Algú havia posat a cremar unes fulles de maria al mig del menjador. Recordo que un dels dos policies se'm va acostar amb cara de mala llet. Recordo que em deia alguna cosa molt a prop de la meva cara. Tan a prop que no vaig poder-ho evitar. Li vaig contestar. Ens vam encarar. Els dos parlàvem molt fort. La música no ens donava una altra oportunitat. Molt soroll i un ambient enrarit. Uns centímetres l'un de l'altre. Aleshores, no sé com, ens estàvem besant. Ell volia fer-nos fora, se suposa. Jo volia fer-lo fora a ell, se suposa. Però estàvem els dos menjant-nos la boca. Qui sap si va ser pel blanc dels meus narius que vaig enganxar-me a aquella barba uniformada. Qui sap si va ser per l'aroma de nom de dona de cinc lletres que ell va passar la llengua per sobre de la meva. Però durant aquells minuts en què vam estar enganxats, alguns ens van fer fotos, i les van penjar a les xarxes! I d'altres van ignorar-nos i van seguir amb la festa. No va durar massa, no ens vam magrejar tampoc molt. Però els llavis hi van ser, com grapes en fulls de paper. Humits, juganers, embogits per un moment de follia que hauria suposat molt més si la consciència no hagués trucat a la porta. Vam separar-nos per respirar i vaig fugir. A poc a poc, vaig encaminar passadís cap a la cuina. Allà m'esperava una meva amiga que es netejava els baixos, ella tenia por de quedar-se embarassada; jo tenia por d'haver-me equivocat. Vam mirar-nos i vam riure.

El virus, quan balla la música sota el vent orat, ens fa més feliços.

Relat del cercle

L’home s’asseu a la cadira agafant un ganivet amb la mà. Fa dies que es van endur tots els mobles del pis. Només, a petició misericordiosa, va demanar que li deixessin una cadira i un ganivet. La resta van col·locar-ho al camió de les mudances ara ja fa tres setmanes. Vint-i-un dies ofegat per l’alcohol, que s’ha begut a galet. Col·lecciona les ampolles buides en forma de cercle. Cada una al costat de l’altre, rodejant la cadira que no ha usat fins avui. El cercle s’ha anat tancant i per fi no té sortida.

Sona una cançó country al seu mòbil. Obre l’última ampolla que li queda de ginebra. El ganivet segueix a la mà esquerra. L’ampolla a la dreta.

Els segons no són més que notes difoses quan saps que la cançó s’acabarà d’un moment a un altre.

Et vas beure la vida i després tot tenia gust de mort.

Vigila per on condueixes, no tots els revolts tenen camí a seguir.

Camina ràpid i lluny, abans no t’atrapin els dubtes

eterns dins dels peus cansats.

Relat de perversions

Tots tenim les nostres coses. Les nostres aficions, gustos, secrets, desitjos ocults i actes depravats que no diem mai a ningú. Com a escriptor només puc fer una cosa, oblidar-me de tot i entrar en una ment nova, diferent, que viu coses intensament. Així ho faig viatjant dins d’aquesta noia, tan bella que cap ploma mai no podria descriure.

Quan la lluna plena il·lumina l’habitació d’aquell pis, ella tanca els llums. Resta sola. Estirada. Vestida. Li agrada tant mirar per la finestra que assenyala el satèl·lit blanquinós i li demana que s’amagui, amb ella, dins del llit.

El seu marit no ve a dormir, tota la setmana que és fora, treballant. Ella aprofita per jugar amb la seva amiga, la imaginació, i donar-li un cop de porta a l’estancament que li ofereix cada dia el seu home. Entre els llençols, la lluna i ella parlen en veu baixa. Per fi pot dir tot allò que normalment no li deixen. No escolta cap negativa. No sent cap burla. Els seus desitjos són compresos i ningú ni res pot aturar-la.

Sense obrir els llums, va al lavabo. Entra a la banyera, tota vestida, i pensa. No sap què ha de fer. Però vol fer-ho. Un dia li va suggerir a la seva parella. Des d’aleshores que ja no li explica cap intimitat més. Es despulla del tot. S’estira a la banyera. No obre el pas d’aigua. Està molt nerviosa. La mà li tremola. Pensa que si es toca una mica potser es calmarà.

De sobre se n’adona que no ha tancat la clau del pis, s’alça i va corrents a tancar. De tornada es veu al mirall. Li agrada el que veu. S’encén i torna a pas lent fins al bany, on acaba posant-se altre cop dins la banyera. Ara sí, pensa. Es toca, fa. S’acaricia. Té l’entrecuix ben net, sense pèls, rasurat. Tota ella està ben neta per fora. Però aviat s’embruta. Es deixa anar. S’eximeix. Executa aquell acte prohibit i, mentre mou els dits amb rapidesa, mentre el clítoris sobresurt entre els llavis vaginals, mentre nota que entra al món de les perversions, allibera l’esfínter. Es ruixa la mà, s’esquitxa el cos. S’embruta de tal manera que la font li deixa la mà mullada i calenta. Tan calenta que no pot evitar endur-se-la a la boca. Es mulla els llavis. Ho tasta. Li agradaria que el seu home fos allí, experimentant amb ella. Però està sola i ho estarà per sempre.

I jo tanco el relat sense voler afegir cap frase moralitzadora. Un punt i final serveix suficientment perquè cada lector encabeixi tot el que ha llegit i ho faci viatjar en el seu interior, tant si és brut com si és net.