Relat del coronavirus

És una sort única i excepcional confinar-se en un pis de més de 200m². Res com cridar les veïnes perquè vinguin a veure'm quan tinc ganes de jugar al parxís. Aquí, ja se sap, tots ens passem la llei del queda't a casa pel forro dels baixos. Ja portem una setmana de vacances i cada dia algú de nosaltres baixa a buscar una bona bossa plena d'alcohol. Com les caixeres no ens deixen comprar més ampolles de les que es poden, fem una ruta pels diferents supermercats del barri. Tenim reptes, a veure qui aconsegueix comprar més sense topar-se amb un agent d'inseguretat, aquests que no duen mascareta i et renyen com si estiguéssim al cole un altre cop. I així, parlant de l'escola, va sortir el joc d'ahir. Cada nit muntem una ben grossa. No pensem quedar-nos quiets sense fer res! Vam jugar una partida ben rara. Un veí va proposar-nos acudir al seu pis a les nou de la nit. Quedàvem per sopar, però estem en confinament, res pot ser normal. Havíem de seguir unes normes bàsiques de protecció. Només podíem assistir amb llenceria cara. Calia dur el tiquet de compra i mostrar una mica (no massa) com era la roba interior que havíem escollit. En Guillem, que és més boja que tots els altres, va entrar al pis tot despullat, només duia mitjons de jugar a voleibol i uns calçotets slips ben ajustats. Jo ja li coneixia la mercaderia, però alguns veïns no, per això tots de seguida van començar a fer broma amb la seva mànega de bomber. Val a dir que la resta dúiem samarretes transparents o pantalons baixos. Era la nit de la llenceria i no de la mostra veneciana!

Els problemes van sortir cap allà a la una. Fèiem tant soroll que uns policies que circulaven  dins d'un cotxe pel carrer de davant van sentir-nos. Primer van provar d'advertir-nos amb el megàfon, però en veure que el Guillem i la Marta s'estaven enrotllant al balcó sense roba i no els hi feien cas, van baixar del vehicle i van entrar per la força a la finca i al pis. Tots els veïns érem allà dins. Música a tot drap, ampolles mig buides per totes les taules, pols blanca sobre alguna prestatgeria, roba per terra i molta escalfor. Les finestres eren obertes, però feia calor. Bàsicament perquè tots anàvem calents. No hi havia ningú que encara portés la vestimenta original. O despullats o en roba interior. Homes amb dones. Dones amb dones. Homes amb homes. Homes sols en un racó tocant-se. Una dona dormint amb la cara plena de líquids. I fum. Molt de fum per tot el pis. Algú havia posat a cremar unes fulles de maria al mig del menjador. Recordo que un dels dos policies se'm va acostar amb cara de mala llet. Recordo que em deia alguna cosa molt a prop de la meva cara. Tan a prop que no vaig poder-ho evitar. Li vaig contestar. Ens vam encarar. Els dos parlàvem molt fort. La música no ens donava una altra oportunitat. Molt soroll i un ambient enrarit. Uns centímetres l'un de l'altre. Aleshores, no sé com, ens estàvem besant. Ell volia fer-nos fora, se suposa. Jo volia fer-lo fora a ell, se suposa. Però estàvem els dos menjant-nos la boca. Qui sap si va ser pel blanc dels meus narius que vaig enganxar-me a aquella barba uniformada. Qui sap si va ser per l'aroma de nom de dona de cinc lletres que ell va passar la llengua per sobre de la meva. Però durant aquells minuts en què vam estar enganxats, alguns ens van fer fotos, i les van penjar a les xarxes! I d'altres van ignorar-nos i van seguir amb la festa. No va durar massa, no ens vam magrejar tampoc molt. Però els llavis hi van ser, com grapes en fulls de paper. Humits, juganers, embogits per un moment de follia que hauria suposat molt més si la consciència no hagués trucat a la porta. Vam separar-nos per respirar i vaig fugir. A poc a poc, vaig encaminar passadís cap a la cuina. Allà m'esperava una meva amiga que es netejava els baixos, ella tenia por de quedar-se embarassada; jo tenia por d'haver-me equivocat. Vam mirar-nos i vam riure.

El virus, quan balla la música sota el vent orat, ens fa més feliços.