Relat de les emissores

Sota la branca trencada, allà on naveguen els arbres
de fulles blanques i troncs amb gravats salvatges,
allà on vas orinar sobre els records
de tots aquells amb qui vas compartir les teves natges.

Sobre la gespa seca, plena de fulles caduques
i pinassa agresta, on les rodes del cotxe semblaven
conduir-te a l'abisme guiat per ànimes perdudes,
ho tenies tot i amb tot vas estavellar-te com un meteorit calculat.

S'ha espatllat la ràdio, no funciona ni l'ona curta,
ni l'ona llarga, ni els crits d'auxili per l'emissora secreta.

Aviat les comunicacions seran represes, qui sap si aleshores,
només quan l'asfíxia no sigui la norma, no tot acabi amb unes tisores.

Relat de les pedres

Siddharta s'havia aturat a mig camí. Desesperat per no trobar el seu arbre, va decidir fer una petita pausa per beure a galet. Però no hi havia aigua, ni font, ni res. Només la pols del camí, que s'aixecava a cada cop de vent. Sense poder-se refugiar de la tempesta solar, per falta d'arbres, va estirar-se a terra i va recordar les paraules del vell comerciant, aquell que se li va aparèixer quan ell era tan sols un nen.

Eren altres temps, ell jugava amb unes pedres sota la casa del seu pare. Davant seu una ombra es va fer gran. Era un senyor sense dents que se li acostava per dir-li que deixés de jugar. "Nen, si et trec les pedres, t'enfadaràs?". El petit Siddharta va contestar-li afirmativament movent el cap. "Doncs si te les treus tu t'enfadaràs molt més".

Relat del tres-cents

Tres-cents dies no són un any,

però tampoc sé si són

tants els matins

que m'he llevat en el mateix parany.

Tinc una casa a Venus

només hi vaig quan m'invites.

Tot sovint me'n fas fora,

destral per cop que tant t'agrada.

Per a cada bes que hagis donat,

per a cada carícia robada, 

per a cada esgarrapada;

et cauran mil llàgrimes en el meu nom.

No el porten escrit,

no en saben res,

no et demanen el perquè

per molt que en negra tinta

els escriguis la meva lletra infinita.

Porta'm en el record

de cuir i xapa pintada,

sota les estrelles amagades

per copes d'arbres d'inhòspita abraçada.

Decrèpit minut que arrabassa

els segons quan estic amb tu.

Traïdor Caront que no em porta

a les portes del final

ara que l'inici de la fi

és tan anhelada.

Relat de Dafne

De lluny, les estrelles cauen a la Terra, de prop se senten les explosions dels llamps que les aturen. Pocs són els estels que aconsegueixen travessar la memòria i l’estratosfera. Calen veus que cridin a l’infinit, però el vuit, quan es gira, és tan trist i buit que ningú no l’escolta.

Enllà del mar, a l’altre costat de la nostra mare, Costa i Llobera li canta al seu pi a Formentor. Aquí a la terra, Espriu ens clava la sequedat que arrela. Els camps verds i bucòlics poden ser tempesta i lluita. Poden ser nit i dia.

Per això, sota aquella magnòlia ara florida, la primavera ens recorda l’origen d’una pell astral, provinent d’on només arriben les naus i la imaginació. Jec recolzant l’esquena en un tronc jove i alegre, però ple d’anys de duresa i escut. Abans va Ser i per mi sempre Serà, abans de la fletxa, abans del crit desesperat a Gea.

Dafne camina entre Apol·lo i Eros. No sap quin serà el seu destí, no ha escollit res, simplement, com tantes d’altres vegades, la seva forma femenina serà un dany col·latral. No ploris, Dafne, et perseguirà fins que s’obri la terra. No pateixis, Dafne, el llorer et salvarà.

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.

Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.

Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.

Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 

Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.

L'espai entremig és cada cop més gran.

L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.

I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.

Relat de la papallona

Sobre la tija de la rosa reposa la papallona estant. Mou les seves ales amb alegria, pensant que tot el que li queda de dia serà virtut de pol·len ensucrat. L’humit aire preveu una suau pluja, que no espanta l’insecte de vius colors. Per cada moviment de les seves ales, un pintor mor de delit al comprovar la naturalesa dels tons que dibuixa. Les seves dues antenes són negres com el fi perfil dels traços que ressegueixen les zones colorades.

Deu ser primavera, del cel clar i lluent al gris fosc i trist en qüestió de minuts. Alguns ocells se n’han adonat. Els arbres frondosos els serveixen de refugi, sota grans fulles que es converteixen en paraigües. Però ella, la papallona rosa, no sent ni el canvi de vent, ni la brisa, ni les primeres gotes que cauen amb força sobre les fulles dels arbustos que la rodegen.

Aleshores apareix ell, amb les seves ulleres de pasta, el seu vidre gruixut i les seves ganes de salvar el món. No li importa acabar amarat fins als genolls, la seva roba és lleugera i li agrada mullar-se de dalt a baix sota la pluja primaveral. Allarga el braç, col·loca el dit índex a prop de les sis fines potes d’aquell bellíssim animal i espera que ell pugi. Com si ho haguessin fet més de mil vegades, així succeeix, tot i ser el primer cop que es toquen. Es miren, se saluden, se senten.
Ràpidament ell se l’endú a refugi, dins d’una cova de pedra d’un antic pagès. Ella voleteja sense allunyar-se d’ell. Balla a la foscor deixant-lo embadalit. S’esvaeix la gana i la set, desapareixen els minuts i les hores, s’esfumen la pluja i la cova. Sembla que el sol els il·lumini només a ells dos, però quan prova d’acariciar-la, amb les seves maldestres mans li desfà les ales.

Relat de conte

Hi havia una vegada un arbre i una rosa. La rosa va créixer al costat de l’arbre. L’arbre l’admirava cada dia, però quan provava de tocar-la, es tallava.

Pel matí, quan sortia el sol, ell la saludava; ella l’ignorava. Per la nit, abans d’anar a dormir, ell la consolava; ella l’espantava. Cada cop que rebia un retret, l’arbre insistia. Es feia segur i dur. Estava convençut que si aquella rosa se’l mirava cada dia, al final es trauria les espines.

No ho provis més; li deia ella cada dia. Ell, pensant-se que era fort i invencible, no li feia cas. Però la fusta pot acabar sent tova, pot acabar ben marcada.

Després de molt de temps, de molts talls i de moltes ferides, l’arbre va entristir i la rosa va poder ser lliure per sempre més.

No se sap res d’ella, se senten només unes veus a l’horitzó que preguen perquè segueixi sent tan bella. D’ell se sap molt més. I és que els joves amants del poble van cada dia a refugiar-se sota la seva ombra. A vegades, algun d’ells intenta escriure els seus noms a l’escorça, però aquesta està tan tallada que ja no es grava res més.

Conte contat, el conte s’ha acabat.

Relat de podats

Arbres podats,

arbres que poden posar tristos

els homes feliços.

Arbres que, nus, despullats,

sense cap altre abric que la seva nuesa,

sense cap altre esperit que la seva essència,

es tornen violents, exigents, agressius.

Són ells i, quan els mirem,

som nosaltres.

Miralls de fusta sense braços,

ni mans, ni ulls, ni ungles.

Pells d'escorça sense pèls,

ni grans, ni porus.

I malgrat tot, continuen allí,

davant nostre,

esperant els nostres passeigs,

les nostres caminades;

aquelles estones asseguts als bancs,

parlant, mirant, respirant,

sense fer res ni esperant fer res.

Som ells, fins i tot quan no hi som,

perquè tornen a créixer, tornen a vèncer.

Canten al pas del vent,

xiulen els secrets dels amants

que han gravat els seus noms,

xiuxiuegen els rumors dels casats,

que han abandonat els seus cors.

Allí continuen, els arbres florits

que han il·luminat les nostra ciutat perduda.

Relat de pobles

Quan les orenetes emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de refugiar-se als seus nius.

És la vida que torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat, marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer. 

Relat de buidar-se

Crec que necessito buidar-me en la nit que atapeix els crims. Pujo sovint a la muntanya màgica per veure-hi més clar, però torno altra vegada a la rocambolesca situació del fang sobre el fang. Costa trobar fustes prou fortes com per empendre camins fora del llac fangós. Quan un ho aconsegueix, sigui qui sigui, se sent ple d'aire majestuós, com si l'acabessin de condecorar. Quan un s'enfonsa i s'enfonsa, sense que ningú l'ajudi; se sent sense aire, com si l'estiguessin enterrant viu.

La muntanya màgica té aquestes coses, et permet veure-hi clar; amb diferents perspectives, sentint olors dispars. El camí que hi puja és ple d'arbres florits, al costat de troncs podrits. No hi ha senyal que indiqui res. No hi ha res que senyali cap indicació. Per això, tants i tants creuen haver-hi pujat. En parlen com si en fossin habituals ciutadans d'ella; però poc en saben d'una drecera que, per poder-la agafar, cal no anar enlloc. 

La muntanya màgica em retorna a la nit... em buida i m'omple altre cop de vida i de sentiments.

Relat d'idiomes

Havia estudiat grec i llatí, els entenia amb dificultat, però els entenia. Entre les seves llengües natives s'hi trobava el català i el castellà. Mentre dins dels seus extres lingüístics dominava l'anglès i l'italià. Si anava Portugal podia fer-se entendre perfectament, entenent les paraules si li parlaven a poc a poc.

Però allò que va viure aquella tarda el va descol·locar. Tants estudis per a no res, no entenia ni una sola paraula del que deia aquella persona. Era una llengua diabòlica, es movia amb perspicàcia i convertia els assistents en joguines de teatre.

Parlava i parlava, tothom se la mirava. Ningú li duia la contrària. Com ho anaven a fer! Si tot el que deia semblava correcte! El seu posat hi ajudava. Ell, que havia estudiat oratòria, era conscient, molt conscient, de la importància de la gestualitat. Aquelles mans movent-se amb control, aquell cap altiu i aquell somriure que creava un estadi previ de benaurança a les seves oracions... tot plegat formava part d'una lliçó magistral. Els alumnes no van aplaudir, perquè no es van atrevir.

Abans d'iniciar la classe alguns ja preguntaven coses, al finalitzar també. Era perillós mirar-la als ulls, ja que no només dominava les llengües parlades, sinó que també mostrava capacitats per a la hipnosi. Una conversa mirant directament als ulls suposava entrar en un difícil món on es perdia la consciència del que es parlava.

Després, el buit. L'aire movent-se per la ciutat. L'absència de sorolls. Només alguna fulla queia tard de l'arbre i convertia el seu suau aterratge en un fort cop estrident per a les seves orelles. Com el borratxo maleeix la ressaca, ell se'n penedia d'haver-la escoltat, havia caigut al seu parany altre cop. Podia jurar-se el que volgués, que de ben segur altra vegada aniria a sentir-la parlar, ja fos a les seves classes com al mig de l'illa de les sirenes.

Relat d'arbres

-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.

-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.

Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants. 

-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.

-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.

-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.

-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?

-No ho sé. No n'estic segura.

Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.

D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.

Relat de pinedes

A la muntanya del Sud hi viu una comunitat humana sense nom. Fa molts anys, gairebé un centenar, una parella de mitjana edat va abandonar la ciutat per establir-se, de forma rudimentària, en una pineda. Poc temps després, un camperol desorientat per culpa d'una malaltia neurològica va fer-hi cap. En menys d'un any ja eren més de mig centenar de persones, moltes de les quals arribaren a aquell paratge per culpa d'unes indicacions errònies que un pastor havia posat al peu de la muntanya. No se sap ben bé per què, però tothom que s'acostava a aquella zona i parlava amb els habitants perdia el Nord i es quedava a viure allà. 

Un dels camperols que hi viu es diu Roger i, ara mateix, té el nas dins de la vagina d'una de les seves amigues. Fa estona que estan els dos estirats. Ella cara amunt, ell bocaterrosa. Ella berena una poma i xerra amb les companyes. Ell intenta dormir, però el remor de les noies parlant i la impossibilitat de respirar pel nas, li dificulten l'acció.

Aviat s'adorm i la flaire vaginal el fa entrar en deliris onírics. Eros entra dins les seves parpelles i la nit els ve a buscar. Ella també s'adorm, besant els pits d'una conciutadana. La lluna admira l'escena avergonyida. Li agradaria baixar i quedar-se, per sempre més, a la comunitat humana sense nom. Però ella no és humana i encara manté el seu nom.