Hi havia una
vegada un arbre i una rosa. La rosa va créixer al costat de l’arbre. L’arbre l’admirava
cada dia, però quan provava de tocar-la, es tallava.
Pel matí, quan
sortia el sol, ell la saludava; ella l’ignorava. Per la nit, abans d’anar a
dormir, ell la consolava; ella l’espantava. Cada cop que rebia un retret, l’arbre
insistia. Es feia segur i dur. Estava convençut que si aquella rosa se’l mirava
cada dia, al final es trauria les espines.
No ho provis més;
li deia ella cada dia. Ell, pensant-se que era fort i invencible, no li feia
cas. Però la fusta pot acabar sent tova, pot acabar ben marcada.
Després de molt
de temps, de molts talls i de moltes ferides, l’arbre va entristir i la rosa va
poder ser lliure per sempre més.
No se sap res d’ella,
se senten només unes veus a l’horitzó que preguen perquè segueixi sent tan
bella. D’ell se sap molt més. I és que els joves amants del poble van cada dia
a refugiar-se sota la seva ombra. A vegades, algun d’ells intenta escriure els
seus noms a l’escorça, però aquesta està tan tallada que ja no es grava res
més.
Conte contat, el
conte s’ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada