Nakata va agafar la seva ràdio i va marxar a caminar pel bosc. No importava que plogués, que es mullés, que acabés refredat. Nakata volia sortir a passejar, necessitava tornar allà on tot va començar.
La boira dels camins per on va entrar al món de les confusions envoltava la porta del destí. La seva ràdio funcionava a piles. Piles que ell ja no tenia per a ell, però que demanaria als animals del bosc. Parlaria amb ells i els suplicaria qualsevol senyal.
Mireu-me si us plau, no m'ignoreu. No sé llegir, no sé escriure, sóc gairebé com vosaltres, un animal salvatge; però també tinc sentiments i ganes de viure. O no, no ho sé.
Un esquirol se'l mirava estranyat. Què fa aquest home movent els llavis? Es pensa que és especial? Aquí al bosc només vénen sonats. Ni que poguéssim parlar amb tothom!
Nakata estava cansat, no de caminar, sinó d'intentar no pensar. Li havien dit que ell no podria mai estimar a ningú; que tindria el cor de ferro, que seria impossible que sentís res per ningú. Però, cada cop que pensava en la seva gata perduda, el seu estómac es convertia en un roc indigest.
He menjat res que no m'ha entrat bé. I això que gairebé no menjo. I això que gairebé només bec. I això que tinc no sé què és. Perquè podria ser amor si jo pogués sentir. Però el doctor va ser clar: no estimaràs.
No estimaràs. Sonava com un dels manaments que li havien explicat temps enrere. Potser l'havia après malament ell. O potser el doctor també s'havia confós.
Nakata caminava per la boira del bosc pensant en trobar la seva gata. Pensant en què li diria quan la trobés. Pensava tant que no podia caminar. Nakata va seure al voral de la carretera. El terra era humit i fred. Els pantalons se li van mullar.
A Nakata no li importa. Va pensar. Nakata està bé assegut aquí. I la pluja va venir a acompanyar-lo. Els actes no esdevenen perquè sí. Nakata ho havia après caminant i caminant. Si passa un cotxe i el conductor l'insulta és perquè sap que Nakata no estima. Nakata no pot sentir res per ningú. Malgrat tot, Nakata -segueix pensant- no entén per què continua aquí, sota la pluja, pensant en la seva gata perduda.
Amb les gotes de la pluja -i sense vent ni brisa ni aire marinat- sortiren els cargols. Després d'ells, les salamandres. Més tard els ocells es refugiaren sota les branques més properes a Nakata. En poca estona estigué envoltat d'animals. Tots diferents, tots bells. Però cap d'ells era la seva gata.
Per cada llàgrima que va vessar, un animal més es va posar al seu costat. Estava envoltat d'éssers salvatges, com ell.
Nakata no sent res -es deia un i un altre cop-. Nakata no pot sentir perquè el metge li va dir que així seria. Nakata ha de morir.
Els déus se'l miraven amb recel, tenien por. Por d'algú com ell, sense cor, sense ànima. Sabien que era carn per pels devoradors d'ànimes. Era tot el que volien els pous de soledat.
Nakata seguirà aquí -cridà ben fort, tan fort que alguns animals s'espantaren i s'allunyaren del seu costat-. Nakata seguirà aquí esperant trobar altre cop la seva gata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada