Relat de Kafka

Mentre quatre vianants creuen el carrer de davant de casa meva, em ve al cap aquella projecció de l’esperit que Murakami inclou en el relat de “Kafka a la platja”.

Són ells quatre les mateixes persones que són? O en són dues només i davant seu van les seves pròpies ànimes? O no en són cap, i resulta que només són la meva ànima dividida entre les meves múltiples cares? 

Un cop han travessat el carrer i estan sobre la vorera, aquests quatre estranys personatges aixequen la vista i em miren fixament. Sembla que algú els hagi dit que jo estic aquí, a la tercera planta, mig amagat a la foscor del meu despatx, només il·luminat per la pantalla de l’ordinador. Sembla que ells tenen una missió clara, enviar-me un senyal.

Narra l’autor del llibre que aquesta llegenda japonesa servia per explicar com algunes ànimes havien de complir certs actes abans d’abandonar del tot la terra. Sí, desgraciadament a nosaltres això ens va arribar abans en forma de film amb un espantós Patrick Swayze banalitzant un tema tan extraordinari com aquest. També explica el de Kyoto que és possible que algun ésser viu experimenti aquesta projecció, però això ja és més difícil, ja que un home viu sense ànima acaba resultant ser un xiclet o un ou desfet.

Els homes no aturen el seu objectiu, m’assenyalen amb el braç i em demanen que baixi. Obro la finestra i baixo.

És aleshores quan me n’adono de tot plegat. Quatre imatges calcades d’Abadon em miren i riuen. De mi en surt una ànima i ells es freguen les mans, deu ser el seu moment més feliç del dia. Els seus ulls, plens d’ira, mostren un desig infinit per agafar la meva ànima expulsada. Com jo la veig sortir de dins meu, m’entren ganes de preguntar-li a Haruki si realment estic patint una projecció de l’esperit; però no puc controlar res del meu cos. Em sento allunyat de mi. 

És aleshores quan se m’acosta una ànima que no conec, però que em resulta coneguda. Qui sap si es tracta d’un Querubí. Té una fisonomia d’origen japonès, n’estic segur. Podria dir que es tracta del reconegut  escriptor del que parlo, però com no li he vist mai la cara, em passa com a Kafka, que no sap si coneix la seva família.

Intento parlar, però no puc. Ell sí que pot, i m’ho diu ben clar: “Ara et sents lluny de tu, però no t’amoïnis, abans ho estaves encara més”.