Relat de la pols

La pols serà blanca com l'escuma del mar. La pols seguirà navegant entre les venes del vell mariner ja caducat. Barba descuidada i granets entre els pèls. Fa dies que no es dutxa i moltes nits que no viu. La bella sirena pèl-roja va destrossar tots els navilis que provaren de creuar l'estret. Ell va sobreviure. Malgrat tot, la mort és el crit més dolç. Serà la lluna la llum que il·luminarà els ulls encegats? Serà la repetitiva melodia el seu pa de cada dia?

La fusta flota encara, sobre arena i aigua; amb un vaivé que embarranca més cada minut que passa. Deixa'm viure sol. Abandona'm en aquesta illa incerta. Milles i milles m'han dut fins aquí, no per tornar enrere; no per assumir derrotes. He perdut, és cert. Sóc el vell mariner a qui li canto la cançó. Coleridge em degusta quan neva dins del meu cos.

Relat a Coleridge

Era migdia, 

entre crits de nens de la ciutat

molt lluny de la badia,

ell i jo encaràvem la soledat.

Mira per la finestra,

estigues ben atent,

de tots els caps que veus,

només un l’has de fer batent.

Passaven els cotxes lentament,

clàxons i improperis,

més propis de la gent

retinguda en captiveris.

No distreguis la teva ment,

ara sortirà un colom

o un albatros abrivadament.

Dispara-li segur el teu plom.

Pensa en tu; les llàgrimes teves,

la boca trencada

i les alegries seves.

No és l’ocell, és la vida afusellada.

El vell mariner ens escolta,

han passat més de mil anys

i encara se’n coneix la revolta.

És ell i els seus afanys.