El jove Ruthenberg, un estudiant molt aplicat d'una escola romàntica del Barri Sud anomenada Llorensien, es pregunta qui escriu aquells relats que, cada matí, l'acompanyen en el seu viatge rutinari i avorrit cap a l'Edifici del Saber. S'ho qüestiona per una simple raó, no pas per buscar tres peus al gat, ni tampoc per descobrir un enigma de vital importància; ell sap que fent-se aquesta pregunta, ni que sigui en veu baixa i sense que ningú el senti, aconseguirà posar-se a la pell que envolta els dits que premen les tecles d'un ordinador antic i obsolet, però que serveix, i molt, per escriure històries d'altres móns i apropar-les, si més no per un curt instant, al mateix carrer on ell viu. I de retruc, per què no dir-ho, als carrers adjacents del seu habitatge, per on ell passeja abans d'arribar a les aules.
Ben d'hora, amb un somriure inaudit per algú de la seva edat, ell ja fa circular les neurones que, de forma inconscient, viatjaran per uns circuits interns que, val a dir-ho, no tenen res a veure amb els carrers per on ell circula, però que ho fan de forma paral·lela, com si cada passa que ell donés fos també una passa -de proporcionals dimensions- d'una, o moltes, de les seves neurones. Així, encuriosit, crea tres viatges, el dels seus peus, el de la seves neurones i, finalment, el que li suggereix l'autor de rostre desconegut.
