Relat de Melicertes

Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.

Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.

Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.

Relat de la torre

Com si fos un senyal demanat a crits,
com si fos l'eternitat, que separa cos i ànima.

Només un reclam, una raó,
ja valdria per fer entendre
qualsevol malànima.

Cauen les hores, cap al tard,
com cau la torre, adormida,
tant de temps, que l'he obviat.

Ara es desperta, a tota hora,
per veure l'arena, sota els peus,
obrint forats, que no he esperat.

Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 

T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.

T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.

T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.

Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

Relat del somrís

Posa't a la pell de la porta
quan colpeja la paret
del meu cor amb sang,
fruit dels dits enjumpits
entre l'enclusa del riu
que ens separa a tu i a mi.

No és un engany,
ni dos, 
és el formós delit
de l'ós que esgarrapa
l'ànima falsa
que mostres mentre cuines
macarrons pels dos,
com si fos la primera vegada
que la primavera 
et porta unes mans
en les que besar-te.

Fes-te un favor
i deixa que caiguin les fulles
dels arbres de davant
just a sobre nostre,
que ens tapin i ens enterrin
amb el passat i la fosca
podrida que sempre
ens ha regat
des del dia aquell
en què em vas parlar
amb els ulls sortits
i el somrís mesquí
de qui busca a la vida
un mirall només per a ella.

Relat de direccions

Viatjava sempre en direcció contrària.

Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.

Tota aquella gent que em mirava

dempeus, sense rostre,

eren la meva ànima esmicolada.

Turbant al cap davant de gorra mal posada,

l'home ronca amb els pantalons esparracats.

Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?

Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa

veient com el teu cos és teu

davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.

Les claus són al contacte, gira-les;

comença a moure't o rebràs de valent.

Les hòsties les dona el mossèn

fins que el puto crida dona-me-les.

Has vist el sol marxar a mitja tarda:

has notat l'aire entrant de cop

per acariciar la suor impregnada

entre els pèls que t'he tret

un a un, mancat de basarda.

Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:

Hem plorat les llàgrimes caduques 

per mentir-nos tots els mesos

que falten a cada any.

No hi haurà estrelles més enllà

del forat negre -que és la vida-.

Relat dels deutes

Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.

Relat de la fe

Suposo que la fe és buida;

la rosa es marceix

i ja no espera ser regada

per les aigües anhelades.

Penso que no espera futur el temps;

la violeta no té aire

i ja no desitja acabar mullada

per la rosada de matinada.

Entenc que l'ànima compte els dies;

el lliri no troba el sol

i ja no resta immòbil

per davant de la brisa dòcil.

Comprenc que no galopin els cavalls;

la margarida perd les fulles

i ja no creix lluent

per la tristor que de l'albada pren.

Odio veure la indiferència;

la vida, davant.

Accepto cegar-me els colors;

la mort, m'atrapa.

Relat del somriure

Ni sóc el senyor del meu destí, ni el capità del meva ànima.

Les veles estan trencades i el meu cor destrossat.

Com pot gosar dir, l’altiu,

recolzat sobre l'estrella,

que controlo i guio els meus passos…

si els meus peus ploren sang desesperada,

si les meves mans criden pors esmicolades,

si els meus ulls preguen per dies sense nits,

si els meus llavis anhelen perdre’s en els teus.

Darrere del somriure de la gent,

amagat entre els artells i els seus dits,

s’escampa la boira que no avisa,

s’allunya la valentia que enarbora la bandera

estripada, avui, pels quatre costats.

No em diguis que rigui,

no em demanis que sigui feliç,

tota la buidor que m’emporto de tu

m’arrossega com una llosa

al fons del mar.

Pesarà l’angoixa de saber-te,

m’endinsarà la desesperació de fer-te,

m’enfonsarà el record de besar-te.

Relat de l'adéu

Adéu brisa, adéu huracà.

El vent esculpeix la pedra.

El vent purifica l’ànima.

Una ventada et pot tirar a terra. 

Un cop d’aire et pot fer mal.

Seguiran les orenetes anant al poble,

continuarà el fred venint glaçat;

però mai ningú no podrà dir-me

que no ho hagi intentat.

Adéu brisa, adéu huracà.
El vent diu que se’n va.

Relat de Kafka

Mentre quatre vianants creuen el carrer de davant de casa meva, em ve al cap aquella projecció de l’esperit que Murakami inclou en el relat de “Kafka a la platja”.

Són ells quatre les mateixes persones que són? O en són dues només i davant seu van les seves pròpies ànimes? O no en són cap, i resulta que només són la meva ànima dividida entre les meves múltiples cares? 

Un cop han travessat el carrer i estan sobre la vorera, aquests quatre estranys personatges aixequen la vista i em miren fixament. Sembla que algú els hagi dit que jo estic aquí, a la tercera planta, mig amagat a la foscor del meu despatx, només il·luminat per la pantalla de l’ordinador. Sembla que ells tenen una missió clara, enviar-me un senyal.

Narra l’autor del llibre que aquesta llegenda japonesa servia per explicar com algunes ànimes havien de complir certs actes abans d’abandonar del tot la terra. Sí, desgraciadament a nosaltres això ens va arribar abans en forma de film amb un espantós Patrick Swayze banalitzant un tema tan extraordinari com aquest. També explica el de Kyoto que és possible que algun ésser viu experimenti aquesta projecció, però això ja és més difícil, ja que un home viu sense ànima acaba resultant ser un xiclet o un ou desfet.

Els homes no aturen el seu objectiu, m’assenyalen amb el braç i em demanen que baixi. Obro la finestra i baixo.

És aleshores quan me n’adono de tot plegat. Quatre imatges calcades d’Abadon em miren i riuen. De mi en surt una ànima i ells es freguen les mans, deu ser el seu moment més feliç del dia. Els seus ulls, plens d’ira, mostren un desig infinit per agafar la meva ànima expulsada. Com jo la veig sortir de dins meu, m’entren ganes de preguntar-li a Haruki si realment estic patint una projecció de l’esperit; però no puc controlar res del meu cos. Em sento allunyat de mi. 

És aleshores quan se m’acosta una ànima que no conec, però que em resulta coneguda. Qui sap si es tracta d’un Querubí. Té una fisonomia d’origen japonès, n’estic segur. Podria dir que es tracta del reconegut  escriptor del que parlo, però com no li he vist mai la cara, em passa com a Kafka, que no sap si coneix la seva família.

Intento parlar, però no puc. Ell sí que pot, i m’ho diu ben clar: “Ara et sents lluny de tu, però no t’amoïnis, abans ho estaves encara més”.

Relat d'auriculars

Fa estona que el Daniel està assegut a la cadira, porta uns grans auriculars de color vermell i mou el cos repetidament endavant i endarrere, qui sap si ho fa al compàs de la música que escolta. Davant seu reposen un centenar; o dos centenars, a saber; de llibres. Els lloms d’aquests són de colors, llueixen diferents tipografies i formen una imatge conjunta molt pictòrica. Qualsevol persona detallista s’hauria fixat amb tot això, però el Daniel mira a l’infinit. Té els ulls oberts, però no veu res davant seu. Només ho veu tot.

Una família passa pel seu costat, el pare se’l queda mirant i l’assenyala amb el dit índex, ho fa per mostrar-li a la seva dona l’estranya conducta del Daniel. Ella somriu. Acte seguit, el fill també ho veu i li pregunta al seu pare què li passa a aquell ésser. La resposta és clara: “No hi és tot”. Però el nen no es conforma i li torna a fer una pregunta: “I qui és tot?”

El Daniel allarga la mà, agafa el braç del nen i, abans que el seu pare l’estiri amb força per desenganxar-lo del desconegut, té temps de dir-li sense treure’s els grans auriculars que porta: “Davant d’un mirall no hi ha reflex que valgui, quan el que hi ha davant no és el que volem veure”. 

Relat del port

De dia em vaig convertir en un drac, duia el foc a la boca i les ungles plenes de sang; de nit vaig caure en un forat, tenia els ulls clucs i la mirada en un sac. Des d'aleshores vago pels carrers amb l'única intenció de veure-li la cara a les deformades llàgrimes que li llisquen galtes avall.

Va ocórrer ja fa molts anys, però encara la recordo a sobre meu, amb el cap recolzat a les cames, mentre jo mirava l'aigua bruta del port. Ella no esperava que la pentinés, ni que li canviés els dies que havien de venir. Tot era tan just, tan suau, tan feble, que a vegades pensava que no hi era. I les ombres seguien buscant-me entre les palmeres nans i aquell formigó gastat. Com si jo ho hagués demanat, me la treia de sobre i la tirava a l'aigua, però no se sentia res, ni un xof, ni un adéu.

Bona nit, estimada ànima. No podria haver tingut una companya millor, ni quan creia que existies, ni quan et veia arrossegant-te pels carrerons bruts que creuaven les muralles de la ciutat. Entraves com un gos ferit, amb les parpelles tapant-te les vergonyes, amb el sentit de l'orientació perdut. I jo et seguia com si et pogués atrapar. Però els nois de les llaunes cridaven i et deien coses. Innocents, si sabessin la veritat, segurament no gosarien demanar-te ni cinc. I els guiris que et rodejaven, com si fossis un toro al mig de la plaça, no volien només jugar. No et calia que ningú et defensés, tu sola, lluny de tot, estaves rodejada de mans que xiuxiuejaven ganivets afilats. Te'ls clavaven com si poguessin treure't la roba, com si algú mai hauria pogut tocar-te. Maleït piano, un dia o altre havia de passar. Sempre amb les mateixes notes desafinades i aquell moviment incessant de costat.

Jeies a terra, ningú no t'havia ni assenyalat. Els meu dits venien a ajudar-te quan me'ls vas tallar. Mossegaves tan fort que les rates del carrer de la Plata fugien cap al mar.

Relat de carros

Mentrestant, veurem la vida passar, pujada dalt del Carro Alat ens saludarà, com qui s’acomiada sabent que no tornarà. El vent de llevant seguirà empenyent-nos cap al límit del cingle. Avançarem a poc a poc, conscients de la temeritat de l’acció. Ho farem sense conèixer, però, les conseqüències del després. I quin és el després? El després és en mirar enrere, observar el camí fet. Adonar-se de què el perill no rau en la caiguda, sinó en la ceguera viscuda durant el recorregut. Hauríem pogut canviar de drecera, o potser no, qui ho sap. Però del que estarem segurs és que fins i tot realitzant el mateix traçat, podríem haver gaudit de l’experiència.

Ens preguntarem quins arbres hi havia a les vores, quins boscos ens rodejaven, quina fauna musicava el nostre pas. I no sabrem què contestar. No ens atrevirem a dir res. El silenci serà l’única resposta possible de qui s’avergonyeix dels seus actes.

Un cop cap a la dreta, un cop cap a l’esquerra. Fent zig-zags l’ànima quedarà castigada. El blanc i el negre lluitaran i no serem capaços de domar-los. I si els domem massa... caurem, perdrem les ales. I la vida, entretant, seguirà el seu destí, lluny de nosaltres, que no som ni tan sols insignificants per a ella. Ni som, ni serem. Res.