Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada