Relat del desert

Amb la seva maleta de cuir a la mà, l’home de blanc avança per sobre de les amples dunes del desert. On és el paraigua que em va vendre la veïna rossa? Com esperen que em protgeixi de la infernal pressió solar? La fina sorra entrant dins les sabates, grumolls de suor i brutícia baixant per l’aixella, un tel viscós tapant els dos ulls i la boca seca, tan seca com la va tenir el dia en què la va deixar.

Entre dunes se sent l’aire entrant directa a la gola, li van dir. Entre dunes seguiré fent el camí cap al no-res, va pensar. I entre pensaments i dites estúpides va deixar la ciutat i va emprendre un viatge sense retorn. A vegades els somnis són el millor de la realitat. Tot sovint allò que desitgem no és més que un miratge oblidat. Vull trobar un pou. Un pou o un petit oasi. Serà cert això que diuen? Els oasis només existeixen a la ment i, per tant, cal inventar-los? Confio que tot sigui una llegenda més i, en poca estona, se m’apareixi davant una palmera molt alta, que pugui veure des de lluny i em guiï fins el gran toll d’aigua que em salvarà la vida. Però no hi ha palmera, només sorra i sorra, muntanyes d’arena que em recorda aquells dies vora el mar, mes no hi ha aigua on remullar-se ni cerveses amb les que refrescar-se. I si tot s’acaba ara... i si trobo el final entre aquests arenals calents... qui em cantarà la cançó el dia del meu enterrament. Podran enterrar-me? Trobaran el meu cos i algú cavarà al mig del desert una tomba laica? I si em recull un capellà i em vol donar l’últim regal de Déu beneint-me sota la justícia solar? Què passarà amb el meu cos? Se’l menjaran les serps que s’amaguen sota la sorra? I la meva ànima? Volarà més enllà del meu amor? Qui sabrà per què he emprès aquest camí? Qui es preguntarà per què vaig deixar la ciutat? Ningú no tindrà respostes mai més, perquè deixaré de ser i, això és així, quan un deixa de ser és l’oblit de preguntes i respostes.

Arena, empassa’t el dolor terrenal i deixa viure les flors que han de créixer vora l’aigua del canal.