Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.
A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.
A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.
En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.
Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.
