Relat del Roig

Roig és el color de l'estrella

que em va atrapar
de camí a l'anella
quan el que volíem era

ensenyar,
ensenyar-nos les cares; 

atrapar,
atrapar-nos les mans; 

aprendre,
aprendre'ns els noms; 

i prendre'ns la roba
els uns als altres,
com se la furten
els animals salvatges
que juguen

a esgarrapar-se el plomatge.

És hora de dir adéu
a les escales,
-de dos en dos-
als passadissos,
-saludant amb petons-
a la sala de profes,
-fent un petit mos-
al vaixell penjat
-tot lluint amorós-
a totes les cares
que m'han embriagat
durant quatre anys
plens d'alegria
i dolor descontrolat.

Festes al gimnàs,
esmorzars a la cova,
dinars al Benji
o a la muntanya.
Colònies de cartes
i gorgs amagats.
La llegenda dels banys
i els crits amarats.

Les ganes de fer coses,
les coses per tenir ganes.

Trobaré a faltar
el caliu
més que les parets;
els somriures
més que els arbres.
Les abraçades i els petons
de tots els qui algun cop
hem parlat pels racons.

Del primer a l'últim,
del conserge a la directora,
del personal de neteja
al bibliotecari inexistent....
Gràcies, gràcies, gràcies.

Relat de soldats

Sento que les paraules d'ells no són ja meves. Sento que tot el que he dit ha sigut esborrat.

Algun dia vindran en helicòpter i ens haurem d'amagar, però nosaltres seguirem allà, a l'autopista perduda on es reparteix el pa, com ens va ensenyar el bell Joad.

Seguirem el seu olfacte per saber on jaure i on poder descansar. No gosarem que els cridin ni que els jutgin sense educar. No voldrem que ningú no els maltracti perquè per ells ho farem tot. I quan aquella gran pedra caigui sobre els seus caps, l'autopista tornarà a ser grisa i amb la línia infinita blanca lluint intermitent.
Seguirem tacant-nos de guix blanc, endormiscats però amb el so de la guitarra entre les cames. Hi ha un lloc on podrem descansar, se sentiran els crits dels adolescents aprenent a ser lliures, i tu, mare, els podràs mirar a la cara i em veuràs a mi. Mira'ls dins d'aquelles pupil·les obertes i encuriosides, i per cada un que aixequi la mà, per cada un que vulgui ser algú demà, per aquells que desitgin ser persones i no animals, nosaltres sortirem amb les nostres bíblies blaves i repartirem amor en lletres.

Relat de nois

I la llibertat va arribar amb els nois. Fora de les terres ocupades. Lluny dels crits oblidats. Sota d’aquella guerra innoble on els que lluitaven no eren soldats.

Va aparèixer la calma, o així ho esperava ell. Va esdevenir tot més planer, més tranquil. Com aquella planúria de l’interior, on costa trobar els arbres a peu de camí. Els marges són mers indicadors de pas, on, de tant en quan, un tronc es dibuixa amb força.

De nit, de dia. L’aire bufa tan fluix que el sol crema fins i tot en la seva llunyania.

Els dos paisatges eren diferents. Un dels dos podia semblar un motí, un combat de boxa, però per a ell no era més que un joc de nens. Aprendre, ensenyar, jugar. Mai és tard per fer-se xic. Caldrà molt de temps per veure l’horitzó perdut.