Relat del Karma

De la nit en sorgeix el Karma,
del rancor els actes 

i de les súpliques la desgràcia.

M'he fumat la vida

en gots de tub,

mentre Ra s'apuntava

el fat amb nicotina.

Aixeca els braços, mou l'arena. 

Cap amunt s'hi fan forats també. 

Busca la pala, remena la sorra. 

T'han ficat avall,

prem el fre i cus els ulls. 

Tic tac, aviat serà tard.

Relat de les hores

I
La nit necessita una foguera.

II
No li demanis aigua, que mai no n'ha comprat. A la font de la muntanya, al pou dels afores, al riu quan baixa cabalós, o al mar omplint la seva boca: De llavi en llavi la roba cercant la soledat.

III
Fixa’t que desgraciada és la seva vida. Mentre uns la volen per fotre-li la mà dins del pantaló i tocar el pastís (que tenen totes); uns altres la volen per fotre-li la mà a la butxaca i robar-li els calers (que tenen totes).

IV
-Mirall, mirallet, qui és la més guapa?
-La més guapa de totes soc jo. A l'insta i al TikTok.
-Però jo vull sentir-me valorada, mirallet. Vull deixar de sentir-me sota terra com un cuquet.
-Potser que deixis de tractar-te com un bistec que alimenta dels afamats el bec.
-Però jo vull ser única, mirallet. Vull pujar ben amunt com un ocellet.
-Potser que comencis a creure en tu com a persona, no com a imatge nul·la.
-D’acord, mirallet; però soc o no soc la més guapa quan tots estan sobre meu i em sento adorada?

V
Hi ha qui confon ser lliure i valorar-se amb ser escalava i prostituir-se.
Hi ha qui s’opera la cigala creient-se que ha de ser admirada i de revista.

VI
Perdedors d’arreu del món: Alieu-vos, digueu adeu. Agermanats, amb les mans ben agafades, canteu altre cop la Vall del riu vermell. Serà un enterrament. Algú portarà flors i un altre besarà la seva foto.
Perdedors que viviu en la soledat del fons del pou: Agafeu-vos ben fort i donem-li un homenatge. Crearem un passadís i deixarem que marxi per sempre més.
Perdedors esgotats de perdre: No repetiu les mateixes paraules de sempre. Tapeu-vos les boques els uns als altres. S’han esgotat ja els discursos eterns. El cadàver marxa i el músic fa la música sonar.
Perdedors humiliats i maltractats: no seguiu arrossegant-vos per terra. Assumiu la derrota i emuleu Ulisses dalt del vaixell. La sirena ja no us farà més mal, perquè ja us l’ha fet tot.

VII
La Mort ve de dia.

Relat de venir

Feia ja més de tres anys que no venien les orenetes,

ningú no les esperava ni quan feia fred, ni quan se n'anava.

De nit, de dia, era igual que hi hagués llum

o un enterrament sota els núvols trencats de primavera.

Quan vas marxar jo encara hi era, 

veient com a poc a poc esdevenies més part de mi,

com la margarida que es fa gran empenyent els seus pètals

fins a caure sobre la gespa humida.

Feia ja més de tres anys que ploràvem i rèiem,

perquè tot el que ens havies donat

tenia molt a veure amb la vida que marxava i venia.

Relat de teatre

Canta! Canta i que et sentin de tot arreu! Balla! Balla i que et vegin des de més enllà! Estimar és fer el pallús... tant si ets entre palla com si et rodeges d’animals.

A sobre de l’escenari tothom està de dol. Hi ha un enterrament pagà, d’aquests barats. Ni tan sols han contractat un cantant perquè faci més amè el traspàs. Els actors apareixen a escena demanant ajuda. Veuen el mort i xisclen. Ho fan per ell; però també per ells mateixos. Sembla un altar, però és una tarima. Sembla un cingle, però és el marc per on es mou l’escena. Cauran tots els qui passegin per sobre. Sonarà, aleshores, un soroll sec, que ressonarà per tota la sala, buida, trista, negra.

-Hauria d’haver-hi més gent mirant com ens morim! -Exclama un noi jove mentre un senyor més gran que vell se’l mira sorprès.

-De què et queixes? Ja sabies on anaves quan vas demanar l’extremunció. -Li contesta al mateix temps que es rasca l’esquena. -Si seguim esperant la mort, i no ens toca el nostre torn, em deixaré la pell esquilada.

Una veu interromp la banal conversa entre els actors. És el director. Arriba tard, s’excusa amb tan poca gràcia que ningú no se’l creu. Per justificar el seu retard treu uns papers de la butxaca interior de la seva jaqueta de pana. Estan tan arrugats que li costa més del que es pensava aplanar-los i començar a llegir.

-Nois, he canviat l’escena principal! Ara sí! Això rutllarà! Fixeu-vos amb els canvis. Primer de tot, abans que res, just començar... acabarem!