Ja fa estona que estic despert. Aquesta nit ha estat complicada. M’he desvetllat moltes vegades, gairebé un cop per a cada hora. M’afaitaria, però no tinc forces, així que em vesteixo sense dutxar-me i surto de casa.
Són les vuit del matí i baixo al carrer, un home està fent un cafè a la terrassa del bar. El xinès que regenta la cafeteria li ha servit el que ha demanat amb una galeta de regal. Ni tan sols s’han saludat. Però crec que cada dia es veuen i tenen el mateix tracte. L’home es beu a poc a poc el cafè, no té pressa. Qui pogués asseure’s al seu costat i admirar la gent passar. Una ciclista s’atura a prop de les taules, porta una faldilla curta que deixa entreveure tant com un pugui imaginar. M’aturo i observo l’home del bar, té la noia davant, jo haig de marxar, però m’encantaria quedar-me allà, assegut, veient aquella preciosa donzella, esvelta, jove, sensual.
Quan emprenc la marxa, escolto com dos nois s’esbatussen a l’altre costat de la vorera. Usen els punys, com poden, a ningú no se li escapa que deuen anar torrats, si més no així ho evidencien els seus moviments en fals. La vida al carrer és constant. Es tracta d’un observatori gegant. Si un vol, pot agafar un microscopi i analitzar aquells animalons que naveguen pels tolls de pixums podrits. O, d’altra banda, és possible no prestar atenció a res i veure-ho tot, com una imatge panoràmica, on tot un seguit d’accions ocorren a la vegada. El circ és el carrer, qui pogués aturar-se i veure-ho tot.
Abans d’entrar al pàrquing, tinc un sentiment de nostàlgia que no puc controlar, m’aturo altre cop i miro enrere, veig l’home del bar, és un espectador de luxe. I mentre sento enveja per tot el que veu, ell s’aixeca i pren un pal blanc que reposava al seu costat. A cops de bastó abandona el bar, ha deixat els diners a sobre de la taula, en un plat del que mai ha vist el color.
