Relat de la mascareta

Tenia la mascareta posada, això creia jo. Això creies tu, que em miraves, tu que podies. Jo no podia, però m'hauria agradat. Poder veure els teus ulls tristos, les teves mans petites, els teus dits mossegats, els teus cabells despentinats.

Però res, no hi havia forma. Em sentia desesperat, perquè tu eres allà, i jo també, i nosaltres. Mes no ens veiem. Sort que ens escoltàvem. La teva veu entrava per on podia, tan forta quan era alegre, tan fluixa quan s'avergonyia. Ens anava bé mirar-nos sense veure'ns. Abraçar-nos. Sentir-nos i tocar-nos. Cada vegada que em confessaves alguna cosa, cada cop que et senties malament per haver-me traït; els teus llavis acariciaven les meves orelles. Ens sentíem junts, units en tota la separació que ens creaves. 

Aleshores el meu cor rugia, s'enquistava, se solidificava i, amb veu tremolosa, em deies:  abaixa't la mascareta i posa-te-la bé.

Relat de Tres quarts de set

La veu del yin

Sota dels arbres, quan la cridòria ja no és amb ells, se sent el silenci entrar per la finestra del cotxe. S’han escapat i la nit alguna cosa els hi ha robat. Torna-la a tapar, té fred; la nit és tan freda que no recorden com van començar aquell viatge entre petons robats. Per cada bes: una abraçada, hom sap que són més profundes les marques si no s’esquitlla la pell. Aviat s’acabaran les cerveses, però no liquidaran mai els besos allà, en algun hotel -a prop de l’autovia-. No és una presó, té vistes. I si no, en algun motel, a dalt de la muntanya, on la boira els embriagui. Serens o no, les vies són presons en les quals no es volen allotjar: Cada tren té un vagó, un vagó rere l’altre. Tot tren segueix les vies, mes ells no les seguiran. Creuen que el camí no té final, però sí parades on abraçar-se i esperar sense fer res més que veure els trens passar.

Junts es trobaran, a mig camí, no els caldrà baixar; o potser sí, perquè el tren a vegades els demana aturar-se. On? No ho saben. Ell no viatja sol, perquè hi ha algú altre amb qui  ha quedat. Caldrà, doncs, que agafi el tren ben d’hora, molt d’hora; tan d’hora que la llum dins del túnel no sigui la del sol. A la dutxa l’aigua no és mai prou freda com per congelar un anhel d’abraçada.

 

La veu del yang

Surt de casa quan els ocells canten. No en canta cap, algú els ha matat. Mama, demana-li altre cop que torni a posar l’escenari al mig de la plaça. És massa fosc perquè puguin actuar els nostres actors. És massa trist perquè puguin cantar els nostres cantants. És massa dolorós perquè pugui seguir el seu camí. Va ser ahir, mentre tots dormien, que Llucifer va caure en la seva lluita. No tenia ales, no tenia esperances. Ningú no va saber que queia. Ningú no l’ha trobat a faltar. El desert és tan buit que res florirà en honor seu. Miquel riurà entre el silenci dels trets dels caçadors. Qui ha triat tan bella pena per un món sense pica-soques, corbs ni orenetes? Deixeu que brollin les fonts, allibereu els torrents per omplir els llacs, permeteu que tornin a florir els camps entre pastors i gent cantant. No ens deixeu abandonats a la sort d’un Déu que ens ha enganyat.

 

En estèreo

Cereals i llet per esmorzar, encara amb pijama i despentinat. La llet calenta, no massa per no cremar-se. Els cereals amb xocolata i la tassa amb nansa. Certs costums no cal perdre'ls, ni amb vint ni amb quaranta. Tot i que diuen que a certa edat és millor canviar-ho tot, començar de nou, sentir-se jove i escriure un nou guió. El buit del carrer és dins la casa. Només s’omple amb l’aigua topant amb el front; la dutxa desperta la sang, els músculs i la ment. Es fa difícil no pensar en res quan es pensa en tot. Warren Zevon entona una cançó i es vesteix tan sol com aquella veu. Texans, texans, texans. Cada dia uns texans. Samarretes fosques, com la vida, com la solitud, com la tristesa; no la seva, la de tots. Amb les vambes als peus i la motxilla a l’esquena, creua el carrer. No hi ha ningú. Ni tan sols el sol l’ha vingut a espavilar. Un lladre s’amaga rere una cantonada. Un rodamon es cobreix el cap per no veure tanta humiliació. Un cambrer aixeca la persiana i encén la cafetera. Un conductor d’autobusos obre les portes. Hi ha una petita cua esperant la jornada laboral: Alguns en una fàbrica, sona el timbre i comencen a treballar. D’altres en una obra, piquen la pala i s’esllomen. Això no és Fresno. No caurà la neu per evitar que engegui el cotxe. Abans d’entrar a l’inframon, un primer raig diürn. Allà al fons hi ha el mar. Ell s’hi allunya per navegar amb el seu vaixell de cartró.

Relat del Roig

Roig és el color de l'estrella

que em va atrapar
de camí a l'anella
quan el que volíem era

ensenyar,
ensenyar-nos les cares; 

atrapar,
atrapar-nos les mans; 

aprendre,
aprendre'ns els noms; 

i prendre'ns la roba
els uns als altres,
com se la furten
els animals salvatges
que juguen

a esgarrapar-se el plomatge.

És hora de dir adéu
a les escales,
-de dos en dos-
als passadissos,
-saludant amb petons-
a la sala de profes,
-fent un petit mos-
al vaixell penjat
-tot lluint amorós-
a totes les cares
que m'han embriagat
durant quatre anys
plens d'alegria
i dolor descontrolat.

Festes al gimnàs,
esmorzars a la cova,
dinars al Benji
o a la muntanya.
Colònies de cartes
i gorgs amagats.
La llegenda dels banys
i els crits amarats.

Les ganes de fer coses,
les coses per tenir ganes.

Trobaré a faltar
el caliu
més que les parets;
els somriures
més que els arbres.
Les abraçades i els petons
de tots els qui algun cop
hem parlat pels racons.

Del primer a l'últim,
del conserge a la directora,
del personal de neteja
al bibliotecari inexistent....
Gràcies, gràcies, gràcies.

Relat de l'amor

L'amor és Pols d'estrelles;
la veus, t'il·lumina,
la vols tocar, no hi arribes.
Te la imagines, et cremes,
insisteixes, t'ofusca.

T'hi apropes, s'allunya;
la sents, t'enganya,
te les creus, et traeix.
T'allunyes, et persegueix,
T'atures, t'atrapa.

T'envolta, et fa viure, et mata.
I finalment et converteix
en pols d'estrella.

Relat de la poesia

Poe

&

Cia.

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora. 

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.

L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

Relat dels cims borrascosos

Allà dalt, on les carreteres
no gosen cloure tanta gelosia,
la venjança vindrà per creuar camins
tan alts com plens de boira.

Deixa’m dibuixar amb el dit
un petit ull, un fosc cor,
en el vidre entelat:
el voldria veure trencat dins teu
per tot l’orgull que ens ha fet
tan durs i propers.

Soc jo, soc la possessió
que entra en els teus somnis
en aquella casa que no hem habitat mai.

Ets tu, ets el maltractador
que es desperta des de fora
en aquells cims dels que no hem sortit mai.

No és una lluita de classes,
és l’amor que ens destrossa
des que ets un fantasma.

No són famílies trencades,
és el dejú que viu en nosaltres
a cada orgasme.

Fills que no han rebut
    -dels seus pares-
prou estima ni gatzares
i han criat un odi infinit.

Canta la pau eterna
des de l’altre costat;
recita aquesta lluita terrenal
    -petit i únic senyor-:
he vingut per dur-te als cims borrascosos.

Relat del fusell

Llença una moneda enlaire i espera que caigui.
Caurà d’un dels dos costats.
Segur.
La sort triarà l’humor
o la tristesa:
els teus embats.

Fes rodar un llapis sobre un pla.
S’aturarà en un punt donat.
Segur.
El destí escollirà si riure
o plorar:
els teus atacs.

Atura el rellotge abans que arribi a deu.
Citarà un número atrapat.
Segur.
El fat elegirà el somriure
o la llàgrima:
els teus rampells.

Prepara el canó de mà mig carregat.
Dispararà bala o aire esfumat.
Segur.
L’atzar decidirà la vida
o la mort:
els teus llampecs.

Sorda és l’espera
davant del fusell
quan no saps
si dispares
o reps.

Relat de Patti

Potser soc com ma mare,
potser soc com Jesús plorant.
S’oblidaran ara
de veure’m com un amant.

Lot cridant -no tanta sal-,
Abel criant abelles mortals;
marxaran els núvols de dalt
quan ens clavin aquests pals.

Fa temps que oblido la rendició,
no tornis a demanar-me pietat
ara que he aconseguit odiar el perdó.

Vola amunt, torre de Babel:
aquest llibre sagrat
sona a Patti damunt del cel.

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.