diumenge, 25 d’abril del 2021

Relat de la mascareta

Tenia la mascareta posada, això creia jo. Això creies tu, que em miraves, tu que podies. Jo no podia, però m'hauria agradat. Poder veure els teus ulls tristos, les teves mans petites, els teus dits mossegats, els teus cabells despentinats.

Però res, no hi havia forma. Em sentia desesperat, perquè tu eres allà, i jo també, i nosaltres. Mes no ens veiem. Sort que ens escoltàvem. La teva veu entrava per on podia, tan forta quan era alegre, tan fluixa quan s'avergonyia. Ens anava bé mirar-nos sense veure'ns. Abraçar-nos. Sentir-nos i tocar-nos. Cada vegada que em confessaves alguna cosa, cada cop que et senties malament per haver-me traït; els teus llavis acariciaven les meves orelles. Ens sentíem junts, units en tota la separació que ens creaves. 

Aleshores el meu cor rugia, s'enquistava, se solidificava i, amb veu tremolosa, em deies:  abaixa't la mascareta i posa-te-la bé.