Relat de fam

Feia dies que seia a la mateixa vorera del carrer Borrell. Feia setmanes que duia les mateixes sabates, xopes i trencades. Bon nadal, bon dia tingui, que la sort sigui amb vostè. Paraules circulant en un sentit i que no acaben de tenir-ne cap. De lletres no menja l'home. Però Siddharta proclamava el dejú, i aquell home necessitava pa.

La fe es perd quan entre les dents no tens ni una engruna del que has menjat. Lluïsa, si us plau, us ha sobrat res? No, potser demà. Mira, allà. Hi ha gats llepant el terra, potser a algú se li ha caigut el pollastre de camí a casa l'àvia.

Arrossegant-se com un gos, amb els pels bruts i els cabells enganxifosos, les llambordes són pistes d'asfalt on corren els homes com tu i com ell, com jo; sols, abandonats. Però en el trist pecat pel que Jesús ens ha castigat, hi trobo l'esperança, la fe, la bonaventura que em vindrà. Al fons de tot, més enllà d'aquells felins afamats, més enllà d'aquell suc gallinaci escampat; hi ets tu, o el teu record. Et veig, caminant, tan bella i tan dolenta com sempre. Em mires abans de creuar el carrer i no esperes que sigui el teu torn, no esperes ni tan sols que et donin pas. Tot és teu i jo segueixo veien-te allà, com aquell dia; com aquell maleït dia en el que el vent se't va emportar.

Et desitjo, et desitjo tant que no em cal menjar, ni vestir-me, ni sadollar els meus anhels. Et veig, et necessito... tan dolenta i tan furiosa, com sempre, abans i ara; en el record i en la necessitat. 

Relat de Sant Antoni VI

Dos nens recullen motlles de pa del terra, un periodista els hi fa preguntes. De la conversa se n’extreuen bastantes coses. Els fets succeeixen a un lloc llunyà. Els dos protagonistes són germans, el petit és un nen i la gran és una nena. No tenen més de deu anys. Són pobres, tenen gana i estan abandonats. Els seus vestits van plens de pols. Les seves mans són aspres i llueixen durícies a la punta dels dits i al palmell. Els ulls brillen quan un dels dos nens mira a la càmera; brillen com ho fa un pou sense fons il·luminat per un raig de sol. Són éssers humans buits, els hi han buidat tot. Els hi han extret la infància, l’alegria, l’amistat, el dolor, la pena i la tristesa.

El vídeo l’està mirant un noi jove, deu tenir uns vint-i-cinc anys. Va vestit tal i com ho feia la gent d’aquí als anys setanta. Porta una barba abundosa i unes ulleres de pasta. Qualsevol que el veiés li demanaria que es comprés uns pantalons més llargs, que li arribessin als turmells. No xerra amb ningú, només mira el vídeo en un dispositiu portàtil mentre menja un gelat. L’ha comprat a la Sirvent, al carrer Parlament. Mentre feia cua només hi havia un tema de conversa: Les orxateries multiplicades al barri, la família dividida o no, la curiositat de saber qui és qui entre els que promouen aquesta beguda tan deliciosa que ha acabat, al cap de molts anys, establint-se al barri com si això fos Alacant.