Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris edifici. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris edifici. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Relat dels suspensius

“Salta, salta!”. La veu era insistent i rebotava dins del meu cap com una pilota de ping-pong. Sabia que havia de saltar, que havia arribat fins allà per fer aquell pas tan anhelat. Però la distància que veia a sota dels meus peus era molta, massa. La valentia no es gradua pels actes, sinó per les percepcions. L’aire em tocava la cara com una petita carícia continuada. En un altre moment m’hauria pensat que era la brisa saludant-me, però era impossible. Feia ja massa temps que la brisa s’havia oblidat de mi.
La cornisa era forta, per molt que mogués els peus lentament cap a un costat, resistia i no queia ni un trosset de pedra. Per fi vaig poder-me asseure en un sortint que deuria tenir alguna funció arquitectònica. Una funció que jo desconeixia, clar. Amb el cul a sobre d’aquell roc, els peus em penjaven cap avall. Vaig recordar aleshores el rellotge que mon pare tenia a casa de la meva àvia. Era un rellotge gran, de peu. Estava fet de fusta, amb unes decoracions de tipus victorià. La fusta era envernissada, naturalment, i els detalls interiors eren d’or. Aquell rellotge deuria haver costat un ronyó. El cas és que quan jo era petit, a vegades veia com mon pare l’obria -com si fos un armari- i el tocava per dins. Era aleshores quan em quedava observant el pèndul, que es movia amb una elegància hipnòtica. Es tracta d’aquell moviment que les persones usem per enamorar els altres, persistent. La resta del món s’oblida, s’esfuma, i nosaltres mirem només el nostre atractiu pèndul.
Portava unes bambes New Balance que m’havia comprat feia una setmana, no eren gran cosa, però les vaig triar per la seva discreció. En tot cas, a dalt de tot d’un edifici de nou plantes, eren encara més discretes. No sé com es deurien veure des del carrer, però segur que no es podria observar cap dels detalls que lluïen gràcies a la feina del seu dissenyador. Samarreta negra, mitjons foscos i texans grisos. Els cabells arreglats i ulleres de sol. M’havia deixat el mòbil a casa, no duia cartera i les claus em penjaven d’un ganxo que duia als pantalons.
Si no fos perquè em volia tirar de dalt a baix, aquell hauria estat un moment perfecte per veure tota la ciutat. Aquell terrat era esplèndid. Quan no tenia idees suïcides tot sovint pujava per veure el paisatge urbà. Fins i tot es veia el mar. I les muntanyes. I les grans obres arquitectòniques que tant enamoraven els japonesos. I la foscor dels dies grisos que m’envoltaven. I els núvols que feia setmanes que s’havien instal·lat sobre meu. I la pluja persistent de la que cap paraigua em protegia. I els trons nocturns que ressonaven més fort cada nit. I el gel que em feia relliscar cada matí. I la humitat enganxada al cos de tan plorar.
Res havia d’ocórrer, res havia de ser. Un pas i el verb s’acabava. Un petit salt i a la frase se li posaven punts suspensius.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Relat d'aspersors


A les dotze i vuit minuts s'activa l'alarma antiincendis de l'edifici. Primer sona un so molest i continuat que sorprèn els més concentrats. Després la gent s'organitza en files i comencen  l'evacuació. Al cap de dos minuts exactes, els aspersors d'aigua comencen a rajar. 
Només dues persones s'han quedat treaballant. Saben del cert que aquell incendi no és res de l'altre món. En són plenament conscients perquè ells han sigut els originadors de tal accident. Acaben d'enviar els correus electrònics que tenen pendents i se citen sota un dels sortidors d'aigua. 
L'escena preveu una trobada amorosa. Una camisa mullada que deixi entreveure els pits d'ella. Uns llavis gotejant buscant l'encontre sexual. Però res de tot això no succeix.  
Se saluden donant-se la mà i marxen per la porta de darrere. Han perdut una ocasió especial. Segurament mai més la tindran, o potser sí, això no se sap. Però el que és segur és que ara per ara se situen a dos països diferents, distanciats per milers de quilòmetres. No poden veure's ni parlar. No es relacionen. Només els queda el record d'aquell moment dins de l'edifici en flames.

dijous, 5 de febrer del 2015

Relat de 1898


No és difícil imaginar-se Biedma escrivint Canción de aniversario. No ho és quan es llegeix.

La vida no es un sueño, tú ya sabes
que tenemos tendencia a olvidarlo.
Pero un poco de sueño, no más, un si es no es
por esta vez, callándonos
el resto de la historia, y un instante
-mientras que tú y yo nos deseamos
feliz y larga vida en común-
seguro que no puede hacer daño.

I ho llegeix el grum i la dona plora. Està embarassada, a punt de parir. L'ascensor puja a dalt de tot, a l'àtic d'un bell edifici ple d'història en passat i en futur. No s'atreveixen a fumar. Els dos es coneixen, sovint pugen junts en aquest elevador antic. Massa temps plegats, massa somrirues d'amagat. Tot plegat sembla una novel·la escrita amb tinta sota la pluja.
Aquells pisos són un salt a l'abisme. Una nova criatura ha de néixer. Un somriure que enamori al seu pas. Així són la gent acollidora, sempre intentant parlar amb efecte i tendresa. Així sortirà aquella nova persona, plena de la felicitat de qui és engendrat amb passió. 
El temps del marqués ha acabat, ja ningú parla de la revolució industrial. Les muralles fa tant de temps que han caigut, que només s'espera uns jorns venidors. 
Han moldejat la seva figura alguns dels arquitectes més il·lustres. Decorant el paisatge amb obres de renom. Pintures, escultures, poemes! Tot ell és art. Com no ha de sortir inspiradora la nova gemma projectada. Sempre amunt i avall. Dins de l'ascensor, al tren, als barcos. Viatjant només per aturar-se a gaudir del bes prohibit. 
Curiós és, si més no, que a sota de l'edifici hi hagués en temps passats una carbonera. Ara que es mostra tan fred i imperial, en el fons, és calent i incendiari.
Avui els turistes el poden veure, el poden gaudir. Des de fora, totalment restaurat. Però també des de dins. El mateix succeix amb aquella princesa nascuda en els altars de la ciutat marítima. De fora o de dins, gaudir-la és un plaer, només donat als qui la volen conèixer.