Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

Relat del puzle

Un cop acabin de sonar les campanes, els morts sortiran del cementiri.
Porta roses per a ell,
porta roses per a ella.

-Necessitaràs un puzle sencer.
-Ja tinc el puzle sencer.

-Trobaràs les peces que et falten.
-Ja he trobat qui me les dona.

Les cartes moren a les bústies,
sense enterraments ni capellans orant.

Aviat serà fosc a la ciutat,
diuen que ja és primavera a casa teva.

Relat de la corrent

Quina son. Quin descontrol mental. Quin buit infinit.

Necessito una xarxa, una barana, un paracaigudes o un riu que no baixi a tota velocitat.

Però és tan fresca l’aigua... que les mans em demanen tocar-la... banyar-me, sentir-me moll.

Però és tan forta la corrent... que les cames em tremolen sota l’estrella.

Aviat no quedarà aire, porteu-li roses a l’aigua fresca de ma mare.

Relat d'escales

Quan la nit ha vingut a buscar-me, he encès el llum; però, sense saber-ho, ho he apagat tot. El castell s’ha quedat a les fosques, mancat de la il·luminació natural que poden donar les esperances.

Escales amunt, escales avall; he navegat a palpentes, tocant tot allò que no veia, sentint tot el que tocava. Finalment, abans del tro, he trobat la teva mà. M’he sentit reconfortat i he respirat profundament. Res no pot donar més caliu que una mà amiga, propera, fiable. No m’ha importat estar dins d’un ambient obscur, la teva mà m’ha servit de guia. El teu anell, que anys enrere brillava tant, el percebia amb la mateixa intensitat que sempre, ben enganxat al dit. La teva pell, arrugada pel pas destructor del temps, s’enganxava a la meva. Hem estat tan units en la penombra que no volia que, sota cap circumstància, tornés a esdevenir clar. Però els pensaments van per un costat i les accions per un altre. Jo t’agafava la mà, respirava tranquil, fins que algú ha obert els llums i he pogut veure com de tu només en quedava una extremitat.

Pètals de roses per terra, com gotes de sang penjant del teu braç; el color morat de la teva pell; l’angoixa del moment. He volgut deixar-te anar, tirar per terra aquells dits erts, separar-me de tu. Però la tristor, la venjança i l’odi de l’assassí no pot alliberar-se mai de la culpa cristiana.

Relat de Sant Jordi

Senyor, no els creguis, no saben el que fan, senyor no els castiguis, no volen saber el que voldrien fer. Un cop i un altre en Marc repeteix aquesta frase. Ja fa una estona que ha sortit de l'ascensor. Ara, puntuals, han arribat tots al xamfrà de les orxates. Els veïns els saluden, els turistes els miren enrarits. Quin d'ells camina més guerxo. Una cama cap aquí, un braç cap allà. Dibuixen ziga-zagues per la vorera i miren cap a un costat i parlen cap a l'altre. El Marc és prim, té la cara xafada, com si dos boxejadors l'haguessin estomacat pels dos costats. La seva mirada perduda busca més enllà de les ànimes que s’atreveixen a mirar-lo. El Marc està a punt d'arribar al seu portal, qualsevol distracció complica un camí que, si bé en un principi sembla senzill, pot acabar sent una trampa mortal. Just abans d'arribar es creua amb el quiosquer, puja de pressa i avui no es diuen res. El Marc s'entristeix, però se li passarà, la Maria li obre la porta i ja pensa en el berenar. Per contra, el quiosquer està angoixat. Li han dit que al passatge hi ha una celebritat asseguda a una taula, deu estar firmant.

Les ganes de veure'l fa que no s'adoni que creua en vermell. No l'atropella un autobús  de miracle. Per què aturar-se i demanar perdó? Té pressa, molta pressa. El centre és ple de gom a gom. Gent firmant i gentussa suplicant. Però al barri no hi ha problemes d'espai, ha vingut una celebritat i cal ser el primer en demanar-li l'autògraf premiat.

Tot suat, amb taques a la camisa per la zona axil·lar, arriba on se citen els intel·lectuals del moment. El busca desesperadament. No li sona ningú. Fa calor, és dia festiu. A l'exterior tot són taules plenes de cerveses, gent bevent i rient. Dissimuladament els mira a tots. Pregunta a un jove barbut que porta un vestit dues talles més petit del que li hauria recomanat un doctor, però no obté cap resposta intel·ligible. Per un moment pensa que potser s'ha equivocat de lloc. Aviat se li escapa de la ment aquest pensament. Només pot ser aquí, però qui és aquest famós que no sé reconèixer, es pregunta. Cansat de buscar s'asseu a una de les terrasses d'un bar. No passa ni un minut i ja té una cervesa a la boca. S'oblida del personatge que està buscant. El sol passa entre les fulles dels plataners, l'aire és ple de pol·len lluent. El remor de la gent xerrant es barreja amb una cançó dels vuitanta que s'escapoleix de la llibreria. Han col·locat uns petits altaveus per sorprendre als visitants. Petits juguen pel carrer, una zona d'exili dins del trànsit urbà permet que un parell de joves es besin sense parar. A una banda, sota d'un barret de feltre, un home enrotlla un cigarret amb alguna cosa més que tabac.

Passa l'estona i no se n'adona. És a Barcelona. La taula del costat és ocupada per la mateixa persona des de què ha arribat. Sembla que firmi llibres, però no ho fa. Està escrivint. Pensa en l'absurditat de la seva carrera fins aquí, observa l'escriptor improvisat del seu costat i se sorprèn quan un noi li demana un autògraf. L'he reconegut, li diu, vostè és aquell famós que surt per la tele, el que corre d'un costat a l'altre, firmi'm el llibre si us plau. I li firma, però el lector no sap qui ho fa. 

Relat d'enamorats

-Quan arriba el mes de febrer, algunes dones es posen nervioses, no dormen, no paren de parlar, tremolen i entren en un estat hipnòtic propi d'una pel·lícula de terror. 

Així comença la classe el Doctor Mateu, especialista en psicologia masculina de la Universitat de FringeTown. Com és d'esperar, algunes de les alumnes protesten i el cataloguen de masclista, alguns nois també ho fan; però la majoria, tot sigui dit, riuen i mouen el cap afirmativament. 

En acabar les classes, nois i noies marxen de l'aula i el Doctor es queda per preparar el regal que té per la seva dona. Ha comprat un conjunt de roba interior vermell, ell creu que és sexy, perquè la venedora li va dir que només donar-li a la seva muller ja la tindria contenta tota la setmana. També li ha comprat unes arracades, s'ha deixat un bon pessic, així que també espera un gran resultat amb aquest present. En sortir de l'escola passarà per una floristeria, comprarà un ram amb 17 roses, les mateixes que li va regalar el  dia que es va declarar. Però abans vols acabar un poema que va començar ja fa dues setmanes. No el reproduirem aquí per no ferir la sensibilitat del lector, però sí anotarem que acaba amb un formós "San Valentí, oh, qui dia més bonic per una família tan unida".

Carregat fins a dalt, amb el ram de flors, els regals i el poema, envia un missatge a la seva dona, queden "on sempre" i "amb el de sempre". L'estrès del moment fa que estigui a punt de perdre el mòbil mentre escriu el missatge. Se li cau, el recupera. Puja a l'autobús, baixa "on sempre" i entra a l'habitació del motel. A dins l'espera la seva amant, només vestida amb un camisó, estirada sobre el llit i amb una ampolla de cava preparada per ser devorada. 

Els guionistes riuen, l'actor no s'ho pot creure. S'ha equivocat. Els nervis l'han dut on volia l'instint i no pas a casa seva. Hauran de repetir l'escena...