divendres, 29 d’abril del 2016

Relat d'escales

Quan la nit ha vingut a buscar-me, he encès el llum; però, sense saber-ho, ho he apagat tot. El castell s’ha quedat a les fosques, mancat de la il·luminació natural que poden donar les esperances.
Escales amunt, escales avall; he navegat a palpentes, tocant tot allò que no veia, sentint tot el que tocava. Finalment, abans del tro, he trobat la teva mà. M’he sentit reconfortat i he respirat profundament. Res no pot donar més caliu que una mà amiga, propera, fiable. No m’ha importat estar dins d’un ambient obscur, la teva mà m’ha servit de guia. El teu anell, que anys enrere brillava tant, el percebia amb la mateixa intensitat que sempre, ben enganxat al dit. La teva pell, arrugada pel pas destructor del temps, s’enganxava a la meva. Hem estat tan units en la penombra que no volia que, sota cap circumstància, tornés a esdevenir clar. Però els pensaments van per un costat i les accions per un altre. Jo t’agafava la mà, respirava tranquil, fins que algú ha obert els llums i he pogut veure com de tu només en quedava una extremitat.

Pètals de roses per terra, com gotes de sang penjant del teu braç; el color morat de la teva pell; l’angoixa del moment. He volgut deixar-te anar, tirar per terra aquells dits erts, separar-me de tu. Però la tristor, la venjança i l’odi de l’assassí no pot alliberar-se mai de la culpa cristiana.