Relat d'eròtics

M’han demanat que escrigui un relat eròtic, per això he agafat l’ordinador i he vingut al lavabo, per tocar-me a gust, tot sol, mentre penso en tu, lector. No et sentis incòmode, no passa res, jo estic despullat, tu no. Però en el fons t’agradaria estar-ho i, depèn de com, potser fins i tot ara ho fas. Tranquil, si estàs sol, com jo, ningú no veurà què fas, ni amb qui t’excites. La ment, de moment, és un espai privat que només en alguns tarats, entre d’ells els escriptors, queda obert perquè els altres en treguin tant suc com puguin.

Si decideixes despullar-te, tant si ets home com si ets dona, fes-ho amb la calma que creguis necessària. Si tens la família al menjador, caldrà que corris, que no t’aturis a cada frase i llegeixis ràpid, mentre et treus la faldilla o el pantaló. Tranquil, si ets home pots fer-ho igualment. Jo, que no sóc ni home ni dona, ja vaig més nu que Jesús mentre clamava un nou horitzó per a la humanitat. Si al pis, a casa, o al despatx, és igual, no hi ha ningú que et pugui molestar, posa tu el tempo i, si cal, vés primer a fer un cafè, amb gel, a poder ser, així el glaçó et servirà després.

Segurament encara no t’hagis posat prou com per començar a tocar-te. No desesperis, pensa en aquell amic, aquell company, aquell veí que, quan et mira, ni que sigui de reüll, encén tots els sistemes nerviosos del teu cos. Imagina’t que sou a l’ascensor, pujant de la planta baixa al segon pis. Imagina’t que s’acaba la imaginació, que ja no hi ets, que tornes a estar al lavabo, sol, tocant-te. Acaba ràpid, i no cridis, que jo ja estic.

Relat de suïcidis

Just quan ell saltava de dalt a baix de l’edifici, la Maria estava veient un programa de la tele sobre els dinosaures. Al seu costat, de la Maria, no pas de l'home que saltava de dalt a baix, hi havia el Miquel, un noi de vint-i-cinc anys que no coneixia la Maria, però que estava content d’estar a casa seva i ben a prop d’aconseguir tocar-li cuixa. La Maria va mirar estranyada el Miquel i li va preguntar què feia a casa seva. Ell, el Miquel, no pas l’home que queia a una lenta velocitat des del terrat cap a l’asfalt, li va contestar que no ho sabia, però que la remota possibilitat de fer-li un petó i despullar-la li agradava molt.

Els dos es van mirar sorpresos, no es coneixien de res; feia una estona no estaven junts i, ara, contemplaven la possibilitat d’unir els seus llavis (els de cadascú amb l'altre, s’entén) amb gran passió. Val a dir que en situacions com aquestes hi ha una reflexió que sovint li passava pel cap, al senyor que estava a mig camí d’obrir-se el cap en xocar contra el terra. Era un pensament poc filosòfic, però molt racional. L’home i la dona se sorprenen pel que no tenen previst i reaccionen de diferent manera segons amb qui actuïn. Imaginem-nos, per un casual, que el Miquel és lleig, i quan diem lleig ens referim a una manca de bellesa tal que vinguin ganes de girar el cap en veure’l. Creieu que la Maria acceptaria que aparegués al seu costat, dins de casa seva, un home que semblés un monstre amb intencions de fer-li un petó? I a l’inrevés el mateix, no sigui que se’ns acusi de sexistes, per pensar en una direcció i no en una altra; si la Maria no fos tan bella, tan esvelta, tan sexual, creieu que el Miquel no sortiria corrents d’aquella casa?

Ambdós es miraven intentant no pensar la causa de l’aparició misteriosa del Miquel al sofà de la Maria. Les mans agafant-se tendrament. Els llavis cridant-se i apropant-se sense presses. Les calces d’ella ben humides. Els calçotets d’ell ben comprimits.

Finalment, sense cançó de fons ni filtres fotogràfics ensucrats, els dos es besaren amb la intenció de despullar-se completament, de fer l’amor, de llepar-se de dalt a baix, de moure’s sense parar, de gemegar sense importar molestar o no els veïns... es besaren i sentiren un soroll, un espetec. L’home que se suïcidava havia foradat el sòl.

Relat de jacuzzis

Sembla que el sabó no neteja com hauria. Hauria de fer. Hauria d’haver. Ha de fer. En tot cas, no neteja. I per molt que fregui, queda tot brut.

Els experiments del Joan queden sempre per terra, ningú no els recull. Això sí, intenta per totes totes que el fregall raspi amb força i deixi l’escena del crim neta i polida. Fins i tot quan les incidències tenen a veure amb les seves aficions. Una d’elles, aquàtica.

Va ocórrer fa uns dies, entre bombolles de ginebra i fustes de cartró. Allà dalt, amb un escenari ple de gent. L’alcohol es va apoderar del moment i, quan tots volien escampar la boira ell va decidir aturar l’escena i posar el lector en coneixement del que passava. Un dinar, uns invitats, una taula, unes begudes. Hores i hores de conversa. Després l’amfitrió proposant el que no ha de proposar, un banyet en un jacuzzi que ha instal·lat a la terrassa. Tothom accepta tot i no haver portat banyador.

Els veïns es col·loquen en posició d’observadors.  Elles es treuen els vestits i es queden amb roba interior. Tot i que els homes insisteixen, no es despullen del tot. Ells sí. No tenen cap tipus de pudor.

Després les bombolles i el sabó converteixen aquella aigua clara i transparent en una paret opaca. A sota, les mans busquen els cossos. Els cossos busquen el contacte. El contacte sorgeix i tothom dissimula. El que passa a sota tots s’ho imaginen, però es neguen a acceptar-ho. Sempre hi ha qui no rasca. Però el sabó a vegades embruta, a vegades neteja. La consciència, però, no hi ha qui la pugui rentar.

Relat de serenor

No sempre, però a vegades, quan les cames estan estirades de punta a punta en horitzontal, mentre el cos s’erigeix recte perpendicular a elles, el món deixa de girar. Heu vist mai com funciona una brúixola? Els punts cardinals en pla, l’agulla movent-se per sobre. Roda d’un costat a l’altre el tronc corporal, allargant els braços per tocar els extrems inferiors. La suor caient lentament pel front. Els cabells lleugerament humits.  Els músculs entovats. La serenor de l’absència de soroll. La lluna impassible mirant la ciutat. La tranquil·litat en l’exercici.

L’olor corporal demanant a crits que ell s’apropi i s’estiri a sobre seu. Cos damunt del cos. Les cares de ben a prop. Les mans agafades.  Respiració profunda i pausada. Se sent el remor del tràfic de la ciutat. En breu la tempesta començarà. Potser no estan preparats, ni porten paraigües, ni han demanat raure sota l’aigua punyent. Però gaudeixen del moment d’incertesa, fins que es deixen anar les mans, tanquen els ulls, els tornen a obrir...

La samarreta blanca fuig del cos com ho fa la gasela davant del guepard. Conscient de que la seva cursa només porta a un lloc. La blanca pell radiant per tot l’espai contrasta amb el negre de la seva roba interior. Animals corrent, animals jugant, animals salvatges despullant-se i rebolcant-se pel terra. Les mans volen com les aus a la selva, de branca en branca, observant tot el que tenen davant, tocant allò que fa temps que es deleixen per acariciar.

Completament despullats, els besos són tant humits que el control de l’exercici principal ha esdevingut el caos. L’ordre i la serenitat han donat pas a les turbulències, els excessos. Com els sotracs de l’avió, els dos cossos es colpegen l’un contra l’altre. La columna balla de costat a costat. El cap reclinat. La llengua sobre el mentó. No existeix la calma. S’ha acabat el ioga.

Relat de girs

Assegut a la punta del llit, en Toni espera l’arribada de la seva amiga. Ha deixat la porta oberta, ningú de l’edifici s’atrevirà entrar sense permís. És una de les persones més temudes del barri. Per passar l’estona, observa el carrer a través de les vistes que li ofereix la finestra. Al fons del carreró uns carteristes esperen el pas despistat d'uns turistes. Dissimulen malament, però els forans en saben tan poc que acaben perdent els seus béns.

Aviat, però, arriba la dona en qüestió. És alta i bella. Prima i amb un somriure encisador. Li agrada portar la iniciativa, juga amb avantatge, ja que ningú més que ella pot tractar-lo d’aquella manera. Entra al pis com si fos casa seva, passa la tanca i camina pel passadís cantant una cançó. En arribar a l’habitació, somriu. Es treu les sabates negres que porta i les deixa a un racó. Li agrada ajupir-se d’esquenes als nois amb qui es fica al llit, el seu cul és un regal dels Déus pels vidents.

Agafa una cadira i s’asseu davant d’en Toni. A poc a poc es treu les mitges, són negres, transparents; tan fines que un moviment en fals pot crear una carrera desastrosa. Les seves mans no cometran tal delicte, al contrari, formaran un plec cuidat que disposarà sobre el respatller abans de començar a treure's la faldilla. Abans, però, jugarà amb la seva joguina preferida. S'acostarà al seu amic, donarà una volta de ballarina i el mirarà de ben a prop. Els seus llavis rebran la pinçada picant de les seves dents. I altre cop es retirarà. Primer la faldilla, després la brusa. Botó a botó, de dalt a baix; es queda només en roba interior. Per tapar la seva cabellera un barret espera el seu torn. Haurà d'esperar més del compte, li agrada divertir-se i no pensa anar més ràpid del compte.

L'home dur segueix impassible mirant l'escultura que es va formant davant seu. Intenta allargar els braços i tocar-la, però els artistes no deixen tacar les seves obres si no és desig propi. Finalment s'escau el moment i li demana que acabi de despullar-la. Aquelles mans que tant temen els vàndals de la ciutat, ara acaricien suaument una pell delicada que el transporta fins a les calces de seda. Les treu amb tanta delicadesa que a ella se li posa la pell de gallina. Després puja les mans a l'alçada dels pits, els allibera de tanta pressió i permet que els mugrons li assenyalin la cara insolentment.

Només li queda el barret i les arracades, ella li suplica que també li tregui, però en Toni no vol fer-ho. Avui ha sigut un dia molt dur, massa dur, com per acabar dormint en núvols de cotó. La vida porta girs inesperats, el llit també. Una mà que s'apropa al barret, una altra que cerca el coll anhelat. En poc més d'un minut la dona agonitza i deixa de respirar. Haurà de recollir la roba, treure el cos del seu pis. Netejar l'habitació i tornar a la normalitat. La vida continua i cadascú es despulla com vol, alguns traient-se la roba i d'altres traient-se la màscara.

Relat d'escoles

En aquella època, els nens no duien mòbils ni usaven tauletes. Encara ningú sentia a parlar del google i molt menys de les pissarres digitals. No érem com els nostres avis, que només tenien pilotes i xapes per jugar al patí, però tot queda en un llac entremig d'anys que costa situar.

Les amistats sempre han vingut i han marxat i en Jan ho sabia perfectament. Corria per la pista i perseguia les noies convençut que alguna cosa passaria. La Mercè es deixava atrapar, però res no succeïa després. Una nit, però, quan no quedava ningú en aquella escola dels afores de la ciutat, els fantasmes van recórrer els passadissos de la por. No es tratava de morts que caminaven, ni de monstres vinguts del més enllà. Sinó del Jan i la Mercè, que s'havien escapat de casa seva per trobar-se a la classe on sovint es miraven i es tocaven.

Amors de joventut, pecat escampat pels camps del senyor, les llavors germinen, les llavors acaben engendrant un arbre ben gran. No calen pensaments d'adults ni sentiments de pares; tan sols una nit plujosa lluny de la família, abrigats amb una manta barata mig estripada. Gairebé nus, els dos adolescents se senten tan sols que no els cal ni amagar-se de la foscor. Els besos són la raó que els han dut a trobar-se en ple novembre sota un sostre trencat. Allà on ells mai han volgut estar; en el mateix lloc on sempre han odiat els professors impositors, allà on s'han sentit repudiats i ultratjats, ara se senten lliures i rebels, donant-se un tros de pell per cada mordaç bes regalat.

Els més joves exploren el seu cos lluny de les fronteres que imposen els més grans. Els contactes primers són tan efímers com incandescents. Unes flors pintades a la pissarra, un cor ratllat amb una rajola del passadís, un jurament de sang fet a les fosques i sota una espelma fabricada amb la suor dels alumnes més odiats. Tant d'amor és fruit de l'odi. Tanta repulsió acaba convertint els cors salvatges en roques més dures. Cau la nit sobre una escola perduda enmig de pols daurada, se sent gemegar una parella d'animals que a poc a poc acaben sent humans.

Relat de malfactors

Les lletres de la simfonia blava era on guardava els seus tresors. Els lladres no podien treure-li res. Però un dia un dels malvats de la banda del sud va entrar a casa seva. Ella estava mig nua al pis de dalt. Feia estona que havia improvisat un acte ràpid i plaent al llit aprofitant la migdiada solitària. El seu marit només duia una samarreta blanca, ella anava completament nua i de les cames li penjaven, a l'alçada dels genolls unes calces marrons de punt. No podia parlar, tenia la boca plena i els mugrons erectes. Amb el soroll de la porta del pis inferior es va posar nerviosa i va mossegar el membre que feia estona que succionava. Ell de poc no es mor. Regirant-se per terra va maleir-la. Ni tan sols va adonar-se del perill que se'ls hi venia a sobre. Ella sí. Però els nervis van ser majors que la raó. Es va baixar les calces en lloc de pujar-se-les i, quan es va adonar que ho havia fet al revés, es va tapar les cames amb uns pantalons i a la butxaca va amagar la seva roba més íntima.

Va sortir de l'habitació amb cara de por. Li tremolaven les cames. Ni tan sols s'havia tapat els bells petits pits que, minuts abans, estaven grapejats pel seu marit. Cara a cara es va trobar amb el malfactor que profanava la seva casa. El lladre no li volia robar res, tan sols aspirava a agafar-li la mà. Però quan li va explicar això, la lluna va desaparèixer i el poble es va quedar a les fosques. Sense llum, el lladre va acaronar-li el rostre i amb pena li va dir: marxa d'aquí, no avui, sinó ahir.