Relat de Plim

Menjàvem pa amb vi i sucre,
bevíem Plim.
Plim!
Aquella dolçor als llavis
que no trobàvem a la capital
ens embogia
com als adults la ratafia.

L’olor de llenya ens atrapava
en baixar del cotxe.
Caixes de mimoses plenes,
cartró, plàstic i tot el sucre
escapant per les mans.

Hores de ping-pong,
bicicleta fins a la piscina,
jocs de taula vora el foc.
Ai, quan pujàvem a la Mussara!
Avions que passen a ras,
un pixumet sobre el foc candent,
què bones les costelles,
i aquells ronyons que les acompanyen.

Els cotxes eren vells,
el bar era ple de gom a gom:
que juga el Barça!
I tothom a fer el gin-tònic
o a obrir el cava si guanyava.

A darrere s’hi jugava a billar,
però més enllà teníem
el nostre espai,
secret, amagat…
era nostre, totalment nostre;
però ja no recordo qui érem nosaltres.

Relat de neveres

Marca blanca d’un supermercat conegut. Gris platejat, amb marcs d’acer cromat. Pantalles indicadores de temperatura apagades. La nevera resta tombada al xamfrà que uneix Campo Sagrado amb Ronda Sant Pau. Des què van començar les obres a la plaça Folch i Torres, els rodamons tenen un nou lloc de trobada. Vint-i-quatre hores al dia en funcionament, aquest hotel permet l’entrada i sortida lliure, fet que agraeixen els seus hostes, que odien les normes imposades per estranys.

Reivik és el gestor dels espais, si vols saber quina serà la teva cadira o quin arbust tindràs per fer les teves necessitats, caldrà que t’adrecis a ell. I, consell, fes-ho de bones maneres. És un bon home, però si li entres sense educació tindràs vetat el pas pel barri. Se’l reconeix a simple vista per la seva característica indumentària, xandall i un buf posat al cap, com si fos una gorra, per tal de recollir-se els seus llargs cabells negres.

Markus fa tres anys que viu a prop de Reivik, ja han passat per diferents assentaments de la ciutat, alguns de ben bonics, altres plens de merda, literal. Després de tant de temps segueixen desconfiant l’un de l’altre, però a simple vista qualsevol diria que són fins i tot germans. La nevera és propietat de Markus, li va guanyar a un rus fa cosa de dos mesos. Va ser una tarda de setembre, en ple apogeu de juguesques i discussions banals envoltades de brics de vi barat. La jugada va ser mestre, recordada per tots els companys d’hotel, Markus va enredar el seu contrincant en un a aposta segura que tenia a veure amb Reivik. El pobre rus no sabia que ambdós es coneixien i van poder-li fotre el pèl i, de pas, algunes de les seves propietats, com la desitjada nevera.

El cert és que al principi no sabien què fer amb ella. Lupus, un senegalès que fa anys va perdre la poca cordura que li quedava, gairebé la trenca volent-la usar de trineu per la vorera. Per sort, Miriam i les princeses van aconseguir que baixés del burro i, també, de la nevera, sense enfadar-se. Al cap de pocs dies, Markus es va llevar amb un mal de cos infernal, la nit havia estat molt freda i tenia les parpelles congelades. Al primer raig de sol va haver de beure’s dos glops d’un beuratge rar que rondava pels seus peus, i que ningú s’havia atrevit a provar. Aquest fet va despertar-li quelcom interior, un pensament que ara és el seu llit. 
Quan les botigues tanquen i el benziner marxa del seu lloc, quan els nens ja no passegen per la ciutat i els pares els canten quatre xorrades perquè dormin, quan els que no tenen llar comencen les seves reunions alcohòliques per passar la gèlida nit; Markus prepara el seu llit, un llit que havia guardat ous, llet, mantega i, qui sap, potser algun cos mort d’un animal de granja.

Relat de Noè

Començarem a sentir-nos vius

quan et posis al meu costat i ploris

fins que Noè, salvació divina, hagi de pujar al vaixell

per salvar-te a tu i a mi, com dos animalons

perduts, dins de la fosca marinada

que ens ha allunyat.

Mentrestant, seré una tecla més del

teu teclat absort; un llaç trencat 

a qui no podràs castigar amb la teva regla

dura i roent, que pica fort sobre 

l’escut del altres, sense adonar-se

que el teu s’està desfent.

Agafa els llaços i comença a fer nusos,

que la brisa te’ls pot fer veraços.

Relat del 92

L'any 92, jo tenia dotze anys. La meva mare en deuria tenir gairebé cinquanta. Els dos ens teníem l'un a l'altre. Per aquelles dates, jo me l'estimava, però no sabia què volia dir estimar. Ara me l'estimo, però no la tinc per poder-la estimar.

Recordo que vam anar a veure un partit de ping-pong. Eren les olimpíades, tots teníem ganes de participar! De veure els millors, era igual la disciplina, qualsevol esport era una festa. Recordo una cua enorme, la meva mare parlant amb qui sempre ha sigut la meva segona mare, i jo jugant amb el meu fals germà. Crec que al final no vam veure el partit, crec que no vam entrar al poliesportiu on se celebraven aquelles proves; però vam viure de prop l'emoció del moment, les ganes d'entrar i de participar. I és que a casa érem molt de fer aquestes coses, fer i no fer, quedar-se a mitges, però sortir content d'haver passat l'estona.

Ara a vegades la recordo, al meu costat, l'observo i la tinc present com si fos viva. Ella era una esportista, la millor, la campiona. Va sobreviure amb alegria i regals de felicitat la prova més dura de qualsevol competició. Li vam posar una medalla. Bé, al final no li vam posar, però ho volíem fer i ella ho sabia, el que passa és que sempre hem sigut de fer les coses a mitges. 

Ara res no s'acaba, tampoc el seu record. Com som així, no ha desaparegut per sempre, sinó que, com les olimpíades, la seva fugida està inacabada.

Relat de vacil·lar

Aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari. Crema va aparcar la seva moto nova al garatge del carrer de les Flors. En sortir es va trobar un gat mort i el va portar fins al contenidor de la cantonada. Es va netejar les mans a la font del xamfrà oposat i va pujar a casa seva.

Ràdio encesa, portes d'armaris oberts, roba per terra. Maleïts contractes estripats aquell matí. Res seria el mateix. No podria mirar el seu cap directament als ulls, fer aquell gest vacil·lant en entrar pel passadís de la feina, saludar la seva amiga del departament del costat, xulejar davant dels companys. Res seria el mateix. Ara seria un més. Un pobre treballador sense aspiracions a ocupar aquella desitjada taula del despatx oval.

Va estirar-se sobre el llit i, tot mirant el desordre de la seva habitació, va veure com la roba d'alguna de les seves amigues encara estava a sobre de la cadira. Com pot haver marxat sense posar-se la roba? Qui deu ser? Aquestes faldilles són més de la Marta que no pas de la Berta, no pot ser que la Marta s'hagi quedat aquí... i si està a la dutxa... o al bany, o morta...

Va aixecar-se del llit corrents i va recórrer tot el pis buscant indicis de la seva amiga, però res. Estava més sol que un mussol. Va tornar a l'habitació i va agafar la roba. Una faldilla vermella, una brusa blanca semitransparent, unes calces de cotó i unes mitges negres opaques. Això només pot ser de la Marta. Maleïda ella. Haurà marxat en boles. Què s'haurà pres aquesta per poder sortir de casa sense roba. I si s'ha vestit amb la meva... no... no pot ser... Serà...  

Mòbil en mà li va escriure un missatge a la Mata i al cap de poc ella li va contestar. La conversa va durar poc, però va ser suficientment calenta com perquè a ell se li posés dura. Va deixar el telèfon carregant-se i va baixar al bar del barri a fer una cervesa. Allà hi havia Mediocre, amb qui es va saludar efusivament. Van xerrar una bona estona. Tots dos eren escriptors, aficionats, clar. Van parlar de les novel·les que s'estaven llegint, de tot el que els preocupava quan encaraven una nova història, dels temps verbals gastats i de com n'era de pallissa haver de cenyir-se a temes concrets quan escrivien per encàrrec. Crema no va parlar del seu espantós dia a l'oficina. Normalment no xerraven de feina, perquè els dos odiaven la seva feina, tot i que se'ls hi donava molt bé i, per instint, els dos s'havien convertit en dos llops depredadors. Després de la primera cervesa va caure la segona i en acabar-la, la tercera. El bar tenia les parets pintades de vermell, prestatges plens de pols i objectes varis, un ventilador gegant penjava de la paret. Algun dia caurà, caurà sobre nostre, ja veuràs, no podrem evitar morir aquí, Mediocre, els dos serem part del decorat, ni tan sols el Blau ens vindrà a treure. No tindrem ni enterrament ni cançó final. I això a mi em preocupa, perquè tu no hi penses, però jo sí. Molt sovint penso en aquesta merda, en la mort, en el final. Quan nosaltres acabem els nostres llibres ens sentim alliberats. Quan ens hem llegit una novel·la apassionada ja pensem en quina altra història ens embarcarem. Quan escrivim el punt i final de les nostres pròpies obres, el cap es perd per nous espais buits, sense haver de pensar en res, a vegades ens excitem, ens toquem, d'altres bevem una cervesa i el cor se'ns infla. Després els nervis, les pors. Què en pensaràs tu, i l'editor? I el lector?

Crema, no corris, no t'has de morir encara. Crec que encara podem seguir sota el ventilador uns quants anys més. Continuarem aquí, patint, però sense rebre un tall sec que ens degolli.

La ràdio canviava de cançó de forma automàtica, ningú feia de dj. El Barman es deia Blau i tenia posada una llista de hits musicals que ell mateix havia escollit. Feia molt de temps que no es dutxava i la roba del seu armari estava composta per tres peces diferents. Així que era fàcil endevinar com aniria vestit cada dia de la setmana, així com també quina classe de tuf faria. 

Buf, altre cop aquí, tio, ves cap a la barra, va! Porta'ns una altra birra i ves a netejar-te! Després t'estranyes que no vingui ningú més que nosaltres. Ho tens fet tot una porqueria, tio.

La porta de l'entrada era de vidre transparent. A vegades algun vianant s'aturava, mirava per la finestra i continuava el seu passeig. ningú gosava aturar-se i entrar-hi. I això que des de fora no feia tanta olor. I això que aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari.

Crema va anar al lavabo i mediocre va treure la llibreta negra que sempre portava a la butxaca. Va escriure:

Fa temps que no sé de tu, fa temps que no sé de mi. Entre tots dos les paraules s'han esblanqueït com s’engrogueixen les pàgines d'aquell vell llibre que em vas deixar. Provaré de tacar amb oli la nostra sang, esbravaré el champagne que encara guardo a la nevera, enterraré els nostres somnis entre els nostres crits.

Crema, mentrestant, llegia les pintades de la porta del lavabo. No entenia com en podien haver tantes si només eren les tres persones que l'usaven. A dalt de tot, just abans del marc, algun artista restret havia escrit:

Em sento tan lluny de tu que aquesta porta no separa ni la meitat del camí en el que t'imagino esperant-me.

Ja veus tu, quina marranada, tots pensant en testicles i posant símbols fàl·lics i aquí un ximplet es dedica a coronar el seu amor entre el perfum d'un lavabo que no es renta des de l'última inspecció de neteja. Caldria que aquest amor fos molt mort per poder sobreviure entre tanta bactèria esbojarrada.

En sortir del lavabo, Crema va demanar una altra birra a Blau. La barra on recolzava els braços mentre esperava la malta fermentada enganxava més que la cola que usen els nanos a l'escola. 

-I si li tires una mica de ginebra?

-A la birra?

-No home, no! A la birra no! A la barra! Diuen que és el millor que hi ha per netejar incrustacions del paleolític.

Blau va obrir les dues ampolles de cervesa i en va abocar per sobre de la barra un rajolí.

Les mirades van ser tan expressives que Crema va tornar al seu lloc  amb una ampolla a cada mà i les ganes de conversa esgotades.

Mediocre va tancar la seva llibreta i va recordar aquell dia en què tots dos van escriure un poema a quatre mans.

-Podríem tornar a fer-ho... què et sembla?

-Recordes la Marta? La marrana...

-El poema... a quatre mans... sí?

-La marrana ha anat a la feina amb la meva roba. No vull ni pensar qui serà el fill de sa mare que li traurà els meus calçotets abans de fotre-li el xurro.

-La marta? Q fort... i la seva roba? On és?

-A casa, a l'habitació... al costat del meu llit. 

-Les passions moren, com s'acaba la vida. I s'acaba la cervesa. En demanem una altra o vols que deixem la pàgina en blanc rere un punt i final?

Relat d'eròtics

M’han demanat que escrigui un relat eròtic, per això he agafat l’ordinador i he vingut al lavabo, per tocar-me a gust, tot sol, mentre penso en tu, lector. No et sentis incòmode, no passa res, jo estic despullat, tu no. Però en el fons t’agradaria estar-ho i, depèn de com, potser fins i tot ara ho fas. Tranquil, si estàs sol, com jo, ningú no veurà què fas, ni amb qui t’excites. La ment, de moment, és un espai privat que només en alguns tarats, entre d’ells els escriptors, queda obert perquè els altres en treguin tant suc com puguin.

Si decideixes despullar-te, tant si ets home com si ets dona, fes-ho amb la calma que creguis necessària. Si tens la família al menjador, caldrà que corris, que no t’aturis a cada frase i llegeixis ràpid, mentre et treus la faldilla o el pantaló. Tranquil, si ets home pots fer-ho igualment. Jo, que no sóc ni home ni dona, ja vaig més nu que Jesús mentre clamava un nou horitzó per a la humanitat. Si al pis, a casa, o al despatx, és igual, no hi ha ningú que et pugui molestar, posa tu el tempo i, si cal, vés primer a fer un cafè, amb gel, a poder ser, així el glaçó et servirà després.

Segurament encara no t’hagis posat prou com per començar a tocar-te. No desesperis, pensa en aquell amic, aquell company, aquell veí que, quan et mira, ni que sigui de reüll, encén tots els sistemes nerviosos del teu cos. Imagina’t que sou a l’ascensor, pujant de la planta baixa al segon pis. Imagina’t que s’acaba la imaginació, que ja no hi ets, que tornes a estar al lavabo, sol, tocant-te. Acaba ràpid, i no cridis, que jo ja estic.

Relat de salives

He olorat la saliva d’un mort. No m’ha molestat el ferum que, suposadament, havia de fer. Ho he fet per gust, per vici, per tot allò que no es pot dir quan es reuneix la família i se celebra una cerimònia. No em preguntin si ho tornaria a fer, perquè la resposta podria alimentar desitjos de qui encara no ho hagi fet.

Demà, potser cap al tard, quan el sol comenci a amagar-se darrere de les muntanyes de l’Oest, pensaré si el camí del Sud és l’adequat. Rumiaré si tot això que estic fent, això que causa tan pudor entre els meus estimats i que m’omple, a mi, de felicitat... és o no un acte plausible. De moment, ara per ara, segueixo aquí, al costat del cadàver, observant els seus ulls oberts, la seva mà estesa, els seus llavis morats. Tot ell és efímer. El pas del temps és, paradoxalment, molt més accelerat en ell que en mi. Jo em degrado a cada segon que passa, però ell es podreix molt més ràpidament. A poc a poc, com qui corre molt, ens allunyarem d’aquest món tan cruel, on els morts i els vius no poden estar junts. 

Relat de galàxies

Et recordo sobre aquella gespa mullada, explicant les estrelles a les veïnes estúpides, elles reien i nosaltres vivíem feliços. Teníem les nostres ampolles tirades entre capses velles, al costat d'una taronjada barata i d'un radiocasset antic. Qualsevol excusa era bona per sentir-nos dos fugitius escapant de l'odiosa realitat. I mentre l'óssa menor continuava allà dalt, nosaltres saltàvem de jardí a jardí, buscant on refugiar-nos.

Els soldats de la zona es movien amb cotxes cromats i vestits llampants, no crèiem res de la seva religió, només profanàvem històries perdudes i ens perdíem per carrers bruts. El vent bufava per allà on passàvem, ho fèiem sense pensar en que aquells dies, aquelles hores, algun dia serien records i llàgrimes exiliades en petites capses luxoses. No vam jurar res, però la nostra sang era diferent, no teníem solució ni la vam buscar.

I mentre l'óssa menor continuava allà dalt, nosaltres saltàvem de jardí a jardí, buscant on refugiar-nos. 

Relat d'amics

Lluny, entre la Vall negra i els Prats de les ànimes perdudes, dos vaquers baixen dels seus cavalls per refrescar-se amb l’aigua que corre pel Torrent de la foscor. La suor els acaricia la pell, ha pujat la temperatura a límits impensables. Ells no tenen refugi on exiliar-se de la calor, no poden aturar-se sota dels arbres a prendre la fresca, ni dormir la migdiada entre els arbustos salvatges. Abans ho feien, sovint. No els hi importava el temps ni el lloc. “Érem lliures”, es diuen mentre reneguen del poc temps que tenen per fer d’autèntics rodamóns.

Un d’ells cau a l’aigua quan es refresca la cara. Succeeix amb tanta mala sort que el front topa amb una roca i es fereix la cara. Els dos riuen, però el dolor és intens. La sang cau per la mà. S’ajuden i curen la ferida. Però el ferit es posa trist i plora.

-Per què plores, amic?

-No sé si estem en el bon camí. Aquestes presses, aquesta manera de viure, nosaltres no érem així...

-I com voldries que fos la teva vida?

-No sé, diferent, amic meu, diferent. Trobo que aquesta no és la drecera que em cal escollir.

-Cada milla que cavalquem ens trobem amb una cruïlla. Si algú ha passat abans que nosaltres, ha clavat cartells enganyosos; si no ha passat ningú, ens deixem endur per la intuïció.

-Jo no vull això... Però no sé si vull prendre un altre camí... No sé què vull. Vagi on vagi m’equivocaré.

Els dos vaquers, que a simple vista semblen dos homes forts, dos pistolers d’imatge dura i imponent, es posen a  plorar. No saben per què, però estan tristos.

-Sempre m’has dit que defenses els  indefensos perquè tothom té dret a una defensa. Hi estic d’acord. Però jo, a més a més, penso que tothom té dret a equivocar-se.

-Vols dir amb això que ens estem equivocant, amic?

-No pas, només dic que tothom té dret a equivocar-se i, per tant, cal seguir escollint, sense por, per trobar el camí que ens faci feliços mentre el fem, no pas quan arribem al final.

Amb gran recorregut fet, tot ha de canviar. Les llàgrimes de l’home gran el fan sentir un nen petit. Té el cor tan enorme que no li cap l’estómac. No pot beure ni menjar, gairebé no pot ni respirar. No vol fer mal a ningú. Però sap que mentre cavalqui i cavalqui algú sortirà ferit. Carrega l’arma i mira el seu amic. L’anima a fer el camí. Quin? No ho saben, però seguiran omplint pàgines i pàgines, lletres i lletres, notes i notes. Al ritme de la cançó del cavall cavalcant pel desert.

Relat de celebracions

Quan passes el tercer revolt, deixes de veure, allà a l'horitzó llunyà, aquells vaixells que no porten cap vida ni cap esperança, només carreguen el material preuat de l'home del capital, que els duu d'un costat a l'altre. Allà, assegut darrere la tanca, camuflat amb la caputxa urbana que tant vanaglorien els joves d'avui en dia, s'amaga ell, tal i com s'amaguen les seves esperances.

Ja fa dies que no queda amb la seva colla. Fa mesos, un parell de mesos, allà on ells es reunien per poder celebrar les trobades que realitzaven sense pensar en el demà, sense pensar en el després, un d'ells els va deixar, ho va fer sota l'atenta mirada dels seus amics, ho va fer invocant-los en l'eterna joventut. Més tard, només han quedat llàgrimes i plors, ara tots el  recorden en una trobada especial i molt sentida. Ho fan tots menys ell, que segueix immers en la seva foscor allunyada del poble on van créixer, a mig camí entre revolt i revolt.

Relat de caporals

-Avui serà un dia complicat. -Diu el caporal.

-Avui ho serà... -Respon el soldat.

-Recordes el dia en què vam perdre tots els companys? Recordes aquell maleït dia en què van caure les bombes mentre dormíem? No cal que contestis, ja sé que el deus recordar cada matí, cada migdia, cada nit. Jo també, el tinc gravat a la memòria com es marquen els animals amb ferro calent. No puc treure'm aquell so espantós que produïen els ossos en trencar-se. És el fil musical de la meva vida. Per no parlar dels malsons plens de sang i vísceres. Els palpo cada matinada. Sento el ferum dels budells i els vòmits dels nostres col·legues. Ho tinc tot tant present...

La pluja cau incessant. La gespa humida produeix aquella olor que els hauria de transportar a les seves terres natals. Els dos van créixer junts. Una casa al costat de l'altra. Els dos van jugar plegats, al mateix jardí. Quan els pares renyaven a l'un, l'altre ho sentia des de casa seva. Les llàgrimes nocturnes, plenes de tristor i d'amargor, eren compartides. Estudis, noies, baralles, drogues... van iniciar-se plegats en el desgast humà de la societat.

La unió que els mantenia forts no els va servir de res quan van haver d'ingressar a l'exèrcit. Un cap a la zona de ras, l'altre cap a dalt de tot. L'amistat desapareix quan no resta en nivell horitzontal.

Relat de pinedes

A la muntanya del Sud hi viu una comunitat humana sense nom. Fa molts anys, gairebé un centenar, una parella de mitjana edat va abandonar la ciutat per establir-se, de forma rudimentària, en una pineda. Poc temps després, un camperol desorientat per culpa d'una malaltia neurològica va fer-hi cap. En menys d'un any ja eren més de mig centenar de persones, moltes de les quals arribaren a aquell paratge per culpa d'unes indicacions errònies que un pastor havia posat al peu de la muntanya. No se sap ben bé per què, però tothom que s'acostava a aquella zona i parlava amb els habitants perdia el Nord i es quedava a viure allà. 

Un dels camperols que hi viu es diu Roger i, ara mateix, té el nas dins de la vagina d'una de les seves amigues. Fa estona que estan els dos estirats. Ella cara amunt, ell bocaterrosa. Ella berena una poma i xerra amb les companyes. Ell intenta dormir, però el remor de les noies parlant i la impossibilitat de respirar pel nas, li dificulten l'acció.

Aviat s'adorm i la flaire vaginal el fa entrar en deliris onírics. Eros entra dins les seves parpelles i la nit els ve a buscar. Ella també s'adorm, besant els pits d'una conciutadana. La lluna admira l'escena avergonyida. Li agradaria baixar i quedar-se, per sempre més, a la comunitat humana sense nom. Però ella no és humana i encara manté el seu nom.

Relat de passatgers

Cada dimarts i cada dijous, un noi, d'uns setze anys, per fer temps i així no anar a classe, puja al mateix tren a la mateixa hora. Fa el recorregut de la línia C4, després agafa la C2 i acaba amb la C5, que el retorna al mateix punt d'origen. Entre que surt de casa i torna a arribar passen 4 hores i  vint-i-cinc minuts, just el temps que necessitaria en anar a classe, prestar atenció als professors de matemàtiques i ciències i tornar a casa.

Durant les primeres setmanes fa el recorregut sol, gaudint de la incertesa de la desconeixença. No coneix els altres passatgers, són tots nous i, per tant, tot li sembla tranquil, diferent... Però amb el pas del temps comença a veure cares que se li fan conegudes. La gent que puja al tren acostuma a ser, sempre, la mateixa. Les variants que tant li atreien del principi se li fan avorrides i, de cop i volta, tot se li gira en contra. La rutina li mostra aquell viatge emocionant com una obligació.

Per tal de canviar aquest cicle del temps tan repetitiu, decideix sortir de l'anonimat i fer amics. En poc més d'un mes ja en té a totes tres línies. Xerra amb els companys, que l'esperen i guarden lloc. Fan bromes i, entre les més sonades, n'hi ha una que li gasten al revisor de la línia C2. Saben que els dimarts sempre passa el mateix home, preguntant si tenen o no bitllet. També saben que no hi veu bé, de forma que se les empesquen per crear companys nous. Amunteguen les motxilles i col·loquen gorres, bufandes i abrics tapant-les, creant ninots que semblen persones. Li posen el bitllet a les mans, que fabriquen amb papers de diaris, i simulen converses amb el revisor. Han convertit una rutina en una cosa molt més dinàmica.

L'amic fals parla amb ells, dóna el bitllet al revisor, els serveix per lligar amb les noies que s'asseuen a prop. L'amic fals aviat els fa veure que viatgen sols, sense amics, sense vida.