Relat de Kafka

Mentre quatre vianants creuen el carrer de davant de casa meva, em ve al cap aquella projecció de l’esperit que Murakami inclou en el relat de “Kafka a la platja”.

Són ells quatre les mateixes persones que són? O en són dues només i davant seu van les seves pròpies ànimes? O no en són cap, i resulta que només són la meva ànima dividida entre les meves múltiples cares? 

Un cop han travessat el carrer i estan sobre la vorera, aquests quatre estranys personatges aixequen la vista i em miren fixament. Sembla que algú els hagi dit que jo estic aquí, a la tercera planta, mig amagat a la foscor del meu despatx, només il·luminat per la pantalla de l’ordinador. Sembla que ells tenen una missió clara, enviar-me un senyal.

Narra l’autor del llibre que aquesta llegenda japonesa servia per explicar com algunes ànimes havien de complir certs actes abans d’abandonar del tot la terra. Sí, desgraciadament a nosaltres això ens va arribar abans en forma de film amb un espantós Patrick Swayze banalitzant un tema tan extraordinari com aquest. També explica el de Kyoto que és possible que algun ésser viu experimenti aquesta projecció, però això ja és més difícil, ja que un home viu sense ànima acaba resultant ser un xiclet o un ou desfet.

Els homes no aturen el seu objectiu, m’assenyalen amb el braç i em demanen que baixi. Obro la finestra i baixo.

És aleshores quan me n’adono de tot plegat. Quatre imatges calcades d’Abadon em miren i riuen. De mi en surt una ànima i ells es freguen les mans, deu ser el seu moment més feliç del dia. Els seus ulls, plens d’ira, mostren un desig infinit per agafar la meva ànima expulsada. Com jo la veig sortir de dins meu, m’entren ganes de preguntar-li a Haruki si realment estic patint una projecció de l’esperit; però no puc controlar res del meu cos. Em sento allunyat de mi. 

És aleshores quan se m’acosta una ànima que no conec, però que em resulta coneguda. Qui sap si es tracta d’un Querubí. Té una fisonomia d’origen japonès, n’estic segur. Podria dir que es tracta del reconegut  escriptor del que parlo, però com no li he vist mai la cara, em passa com a Kafka, que no sap si coneix la seva família.

Intento parlar, però no puc. Ell sí que pot, i m’ho diu ben clar: “Ara et sents lluny de tu, però no t’amoïnis, abans ho estaves encara més”.

Relat de platja

Pren la tovallola entre el tel del mirall. Les gotes cauen i desfan la seva mirada turbulenta. Cada segon que passa, cada instant que s’esvaeix, la distància és més curta. No es veu ni rastre d’ell ni d'ella, però ambdós se senten forts agafant els mànecs de les dutxes. Cadascú el seu, amb força, amb delit. És prohibit, és sentit.

Proven de passar la mà pel vidre entelat, però no poden esborrar el que han pensat. Dos cossos nus sota l’aigua calenta, tan lluny, tan a prop.

Ai mare, que algú vingui a tancar l’aixeta, que algú aturi aquest foc roent que creix en la distància.

Cara angelical en la que s’hi amaga un dimoniet entremaliat amb ganes de jugar. Aquests ullets que s’oculten sobre unes galtes encisadores... qualsevol es desmaiaria en veure el somriure que desprenen els seus grans llavis sota del seu nassarró marcat. Ulisses lluitant amb les sirenes. No les escoltis, no les miris. Però per sota del vel que li cega els ulls, el desig la veu xopa, humida, cridant el seu nom en veu baixa.

De cop i volta els dits viatgen per posar-li bé els cabells, per baixar de les temples fines les petites i belles sines, baixen entre les selles, per recórrer aquesta cara que imanta, fins arribar al coll que l’atrau cap a l’infinit. Tot s’esborra. Tot altre cop es borrós. Però els seus llavis són al seu coll, suaument primer, a mossegades després.

S'ha llevat suat, amb febre, deu haver tingut somnis a la platja.

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat de diables

De sants i de diables, sempre se n’han vist per les terres de la comarca. Els primers no porten ales, tal i com creuen els ingenus habitants de la província. Els segons no trepitgen cendres, com s’escampa entre les veus de la capital. Són com tots nosaltres. Tenen la pell fina o aspra, no importa; els ulls marrons, verds o blaus; les cames llargues o curtes; caminen i respiren; parlen i dormen; viuen i moren. Només una cosa els fa diferents, es busquen dia i nit, sense aturador, per trobar-se sota els núvols de la tempesta i començar, allà, batalles inacabables que ens recorden, si més no una mica, les que els grecs tenien amb els troians, ara ja farà molts anys, quan encara la metròpoli no era anomenada ciutat ni el camp era poble.

Poques robes porten, les armes les carreguen amb paraules, que llencen sense pietat, buscant ferir a l’altre. Per cada ferida, una peça menys de roba, per cada atac, un sospir més profund. No guanya ni un ni l’altre; car diables i sants estan fets per divertir-se. No guariran les ferides, els avisa un dels Déus. Però com si fossin sords o, també val altra absurda comparació, com si la música sonés massa alta; no escolten ni senten savis consells de qui, segurament, ja s’ha trobat altres vegades enmig del dur enfrontament.

Tota acció, tota escena, sobre la tarima o als passadissos del teatre, serà jutjada eternament, criticada i repudiada, però mentrestant, l’àngel persegueix el diable, i el diable segueix l’àngel; i cada cop que es troben es despullen amb la mirada.

Relat de tocar

Feia dues hores que havia arribat a casa. Estava una mica nerviós. Estava a punt de tocar-se... com mai ho havia fet. Estava tan emocionat que buscava la millor manera de fer-ho. Bé, la forma ja la sabia, el que ell pensava no era la forma entesa com el mètode físic, sinó la motivació psíquica que activés la seva alteració al màxim nivell. 

Era molt important, segons podem saber en analitzar els seus pensaments, que no fos un acte com qualsevol altre. La raó per la qual pensava això era un misteri. Ben mirat, el que ell pensés era el mateix. No passaria a ser important; però els dubtes interiors, més cops del que un vol, acaben sent vitals.

Tenia moltes opcions, quina d'elles més insolent. Podia fer-se el romàntic, podia fer-se el pervertit; seguir les pautes de Satanàs i tenir pensaments impurs amb totes les dones o claudicar als àngels i només pensar en una. Podia mirar imatges i recrear-se amb el plaer de la vista; podia tocar roba i delectar-se amb el sentit del tacte; podia olorar ben fort i excitar-se amb l'olor dels baixos. També hi havia altres possibilitats... Tancar els ulls i recordar. Tenia una memòria prodigiosa. La seva ment era un catàleg de feromones. 

Tampoc tenia clar si aprofitar aquell moment solitari a l'habitació o al bany. Qui sap, potser podia buscar algun altre lloc diferent a l'habitual. La cuina? El passadís? La biblioteca? El soterrani? Calia trobar el millor indret i ho havia de fer a consciència. Tot havia de ser fruit d'un pensament acurat que convertís aquell acte en quelcom sublim.

Ja gairebé estava decidit quan van trucar al timbre. No tenia massa temps, els invitats estaven a punt d'entrar. Per sort, entre la porta de l'edifici i la de casa seva hi havia un bon tros. Calia que s'afanyés. Va despenjar l'intèrfon i, mentre els feia passar, va començar el seu particular onanisme. Abans que arribessin ja havia acabat; ni tan sols va tenir temps de dirigir el raig. Amb originalitat havia ruixat l'entrada.

Aleshores, assossegadament, va mirar els invitats, sense ni tan sols posar-se els pantalons.