El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.
Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!
