Relat de caràcters

3500 hores al volant. 3500 minuts canviant de marxes. 3500 segons saludant tot passatger que entra a l’autobús. 

És el moment de comptar fins a quinze, aixecar-se del seient i anar a tocar la barra vertical on s’agafen aquelles deu persones. M’aixeco com puc, deixo la cadira ocupada amb la meva motxilla, saludo la dona de davant, miro per la finestra, un cotxe, dos cotxes, tres cotxes... ara una moto. Giro el cap i torno cap a la barra. Hi ha tanta gent, em costa comptar-los a tots, quatre, cinc, sis... frenada! Sort d’aquest senyor... Gràcies, bon home! Dos ulls, dues orelles, una boca; seria estrany que fos al revés. Potser un extraterrestre, o un dibuix del meu amic Nibó; els fa molt macos, però no en fa més de deu al dia. De vegades jo en faig quinze, tres cada hora, aturant-me entre pintura i pintura uns deu minuts. En podria fer sis cada hora, però prefereixo repassar els meus quadres el mateix temps que dedico a pintar-los. Crec que en porto un a sobre. A la butxaca del pantaló? No. Aquí hi ha un boli. A la jaqueta? Quina calor, quin gentada. Què faig dempeus? Sort que he guardat seient amb la motxilla. Bon dia senyora, aquí m’assec jo. M’he aixecat per... no sé perquè, però fa 105 segons que he deixat aquí la motxilla. La meva motxilla. Veu? Porta el meu nom. Potser... Potser m’hauria de treure la jaqueta. Potser a dins de la motxilla hi tinc una pintura. La del minut vint, o la del minut quaranta. No ho sé... ni idea. No ho sé només perquè no la veig. Si la veiés. Però no tinc espai. Si em trec la jaqueta no tindré calor, però tindré menys espai. Senyor! No empenyi! Hauré d’avisar el conductor. Senyora, sap que el conductor es diu Miquel? El Miquel és amic meu, fa el torn de tarda els dimarts, els dijous i els diumenges. També deu treballar al matí, però no els dies que jo agafo l’H12, és clar. Sinó el veuria. El Miquel s’espera a les parades més de mig minut cada cop que s’atura. No falla mai. Escolti, miri... ara ho veurà. Un, dos, tres, quatre... m’està escoltant, senyora? El que li dic és important. Abans, fa temps, el Joan s’estava una mitjana de vint-i-dos segons a cada parada. Hi havia gent que arribava corrents i ell tancava la porta. El Miquel no. És un home mig minut. Sap què vol dir això? Per què marxa? Faci el favor! Quedis. I vostè? Vol saber-ho? Tinc una pintura feta per mi a la motxilla. Vaig pintar ma mare. Me l’estimo molt. Fa temps que no la veig. Ella venia dos cops al dia a veure’m. Sempre m’acariciava el cap i plorava. Jo li deia que no ho fes. Plorava per mi, ella deia que no, però tres segons després de dir-me que m’estimava, sempre s’eixugava les llàgrimes. No sé per què ja no ve. Es deu haver oblidat de quin autobús ha d' agafar. Ella no en sabia gens ni mica de números. M’agradaria parlar amb el Miquel. Deixi’m passar, no m’està escoltant, segur que ell sí que ho fa. Motxilla, espera’m aquí. Senyora, no la toqui. Si en 160 segons no he tornat, agafi’m la motxilla. Quina gentada, sort que ara baixarà un bon grup de gent. Deu? No. Dotze. A veure, portes obertes... un, dos, tres... No, tu no baixis! No, no! Malament, fatal, malament! N'han baixat tretze. No ho tenia previst. Tornem. Tornem a seure. Necessito aigua. Cremallera frontal inferior. Obrir, tancar. Obrir, tancar. Obrir... Ara. Em queden 20 centilitres. No en beuré més de deu. En onze minuts arribo, no he trobat la pintura, no m’he begut l’aigua, no he parlat amb el Miquel, he fallat amb els que baixaven. Avui s’està girant tot en contra.