Vaig sentir
com els animals bramaven de nit. Vaig sentir-ho amb el tacte dels dits afilats
que pentinaven uns cabells a punt de caure. Vaig escoltar-ho amb uns ulls
tristos que volien tancar unes parpelles cansades. Vaig notar l’espessor de la
fulla grisa i afilada del ganivet mortal de la vida.
Però a l’endemà,
quan pensava que la tempesta ja hauria passat, sentia els seus esforços per
respirar. Li costava tant obrir els pulmons que, a mi, se m’obturaven les vies respiratòries.
Vam mirar el
mar durant llargues estones, contagiant-nos de la serenor del seu blau fort,
pla, immens. No ens calia dir res, ens ho havíem dit tot. La carrera llarga de
la vida, feta en companyia, és un no parar de sentir, d’estimar. Però quan la
daga salta de finestra en finestra, buscant un coll per tallar, tothom tanca
les persianes, es refugia a casa seva, sota els llençols, sense treure el cap,
dins d’un llit ple dels orins de la por.
És clar que
a algú li toca, no sempre es pot viure d’amagat. És clar que en el llunyà
horitzó, que separa el cel del mar, hi ha l’eternitat, un lloc inexistent,
només vàlid pels que estimen, pels qui recorden. Allà, lluny de promeses falses
de jardins celestials, reposen les ànimes dels profans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada