Aquell trist 30 de juny els Grimm van venir per fer el seu clàssic bes etern. Ni la Blancaneus, ni la Ventafocs ni la Bella dorment no van notar res d’especial, tot i que elles tres eren allà, vagant entre paraules màgiques que sortien d’una boca cansada, d’uns llavis secs, d’un somriure perenne.
Aquell dolorós 30 de juny, el castell va quedar petrificat, les flors es van congelar, l’aigua es va solidificar i la música que sempre sonava fort, molt fort, tan fort que els ramats que pasturaven per allà la sentien i la ballaven, va aturar-se per sempre més. Ni un do, ni un la, ni un ritme inconsistent ni una veu desafinada, ni un ball esbojarrat ni uns saltirons desbocats. La lletra va desaparèixer i el silenci va cobrir de negre aquell palau ple de somnis primaverals.
Núvols de pluja radioactiva, pluja de gotes de sang, sang per vies de plàstic i un llarg camí per on els contes esdevenien por i les alegries es convertien en incertesa. Res, des d’aquell tòxic 30 de juny, no ha pogut ser com abans; però al costat d’una eterna bruixa de bons pensaments sempre s’hi col·loca un fort i rude pastor. Es fa difícil saber si els germans germànics han sigut capaços de posar més tinta de la necessària sobre el paper; però reunits al voltant dels seus contes, explicant rondalles a la vora del foc, es miren els uns als altres i, atemorits per la por del futur, s’encomanen al regal del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada