Relat dels plans

Ara que és hivern aviat és fosc. A tothom li ve de gust seure al sofà i veure una pel·lícula, sol o en companyia. Una pel·lícula de riure o de por. Estar sol a casa i notar com a les fosques apareixen ombres darrere de les cortines és un dels millors plaers d’aquesta estació.

Així ho pensa ella quan arriba a casa, posa el televisor en marxa i busca alguna cosa que li vingui de gust; però de cop i volta se li encén el cos i li puja la temperatura. Decideix, aleshores, canviar de plans. Tanca la tele i va cap a la seva habitació. S’estira al llit i busca pàgines porno a l’ordinador. De seguida troba el que busca. Una web de menjar podrit. Menjar que han deixat a l’abast de cucs i ple de femtes. Tot tipus de verdures, peix, carn, ous... en un estat de putrefacció total.

Mentre mira aquell espectacle de la natura, té la mà a l’entrecuix, per dins de l’única peça de roba que porta: un tanga vell i gastat. S’acaricia el clítoris amb ritmes intermitents i, al costat del llit, hi té un cubell sempre preparat. Un cubell brut que fa dies que no neteja. Cada cop està més calenta: Amb la mà dreta es masturba i amb l’esquerra es posa els dits a la boca, ben endins, fins a provocar-li nàusees.  No tarda en sortir el primer raig de vòmit. La meitat cau fora del cubell. Ha tret el berenar. Però vol treure més. Segueix passant un dit per sobre del clítoris i un altre fins a la campaneta. Segon raig, amb grumolls inclosos.

Té el cony xop. No para de gemegar. No li importa que els veïns la sentin. És el seu moment i ningú ni res l'aturarà. Tercer raig. I quart. Cada cop li surt menys menjar. Cada cop eix més líquid. Quan està a punt de l’orgasme para. Para per poder continuar. Però al seguir amb els seus moviments li brolla sang de la boca. No li queda ni bilis.

Per fi, arriba a l’orgasme i, entre llàgrimes, crida. Crida tant com pot. Té una mà plena de correguda i una altra plena de vòmit. És hora de dormir, ja ho netejarà quan es llevi.

Relat del solitari

Al segon segona viu un home que s'afaita dues vegades al dia. Vesteix sempre mitjons vermells i es talla els cabells amb les tisores de la cuina. No té nom perquè no es relaciona amb ningú. Viu sol i no parla amb cap veí. No surt de casa mai i ho compra tot per internet. Quan els missatgers li porten la comanda, ell s'espera que parteixin per recollir els paquets que li deixen davant la porta. 

No somia en ser un ocell lliure, ni un guerrer de la ciutat. No somia en res i dorm vuit hores diàries. Els seus ingressos provenen d'una ajuda que li van assignar molts anys enrere per equivocació.

No sap què és l'amor ni l'odi. No coneix la derrota en el cor ni l'exaltació en la mirada. És ignorant en el patiment de la llunyania dels estimats i en la desconeixença de saber-se correspost.

Ell no viu feliç, però tampoc viu trist. El seu mur és difícilment atacable pels sentiments. El dia que s'adoni del que és viure pujarà a tocar el cel amb els dits, per després baixar sota de terra travessant, amb la boca oberta, totes les capes terrestres.

Relat de les paradoxes

Només els sentiments ens pertanyen a nosaltres, i quina paradoxa... són cap als altres!

Crida el corb al bell mig del camp, serà part de la seva cultura. No crida l'oreneta més que quan s'està morint.

Una mirada i veure que allò que estimes ja ho has perdut... un bes i notar que sí, que l'estima és gran però que el foc ha desaparegut.

Un gat treu el cap per l'escletxa, mirarà alguna cosa; alguna cosa serà mirada. Serà el gat que ho fa, o la cosa que es deixa fer?

És hora que volis, algú t'ha de treure del fang del pou. El teu lloc és l'univers, mira si ja tens astronauta; pren la nau, condueix-la ben amunt. Allunya't de qui t'ha fet mal.

Les quatre de la matinada i un ull obert, no pot mirar res; però imagina. Imaginar és pitjor que veure? Segur que no, però dins de cadascú és tan real com fer-ho.

El futur és el present amb una cançó que comença a acabar-se. Posa'n una altra abans que el disc es ratlli.

Relat de la pedra

Dimarts, les vuit de la nit.

Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. La va trobar ara farà molts anys, a dalt de tot de la muntanya. Cada dia ha recordat aquell precís moment en el que, per fi, havia aconseguit acariciar aquella pedra mítica. Tants anys d’estudi, tantes hores invertides en la seva carrera d’arqueologia, li havien servit per crear-se unes expectatives quimèriques. Però, vés per on, al final va aconseguir trencar totes les regles predictives i es va fer amb el control de tot plegat.

No va ser fàcil, havia d’analitzar molt bé la situació, havia de tenir-ho tot preparat per quan arribés el moment. Els apunts tancats a la cartera, la cartera penjant de les espatlles, les espatlles carregades de forces. Un mapa, un llapis, moltes idees i uns camins per trobar.

Qui camina de nit pot tenir por, però també la pot vèncer i arribar de matinada al seu destí. Joel, no desesperis, hi arribaràs. Mira’t les mans, bregades de sentir aquelles veus llunyanes. Observa els teus peus, contents de tan caminar.

A dalt de tot esperava una suau brisa, el sol irradiava amb força una petita fortificació. Per entrar-hi en Joel va haver d’ajupir-se, semblava feta per a nens. Com estava segur dels seus actes, es va posar de genolls, va obrir una porta de fusta mig trencada i es va endinsar dins de la foscor que aquella cambra  proporcionava. A palpentes va haver de descobrir quina era la pedra que buscava. Tantes hores d’aprenentatge havien de servir-li d’alguna cosa. Tanmateix, no va ser el coneixement el que li va ser útil, sinó les veus interiors, el cor i els seus sentiments, qui van avisar-lo, només tocar la pedra, que aquella era la que buscava.

Ja podia trencar amb tota la seva vida, podia baixar de la muntanya cridant i cantant. A partir d’aleshores tot seria diferent! Aquella pedra viuria amb ell per sempre més i ell sentiria tots els colors als seus ulls. Mes no va ser això el que va succeir.

Dimarts, les nou de la nit. 
Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. 

Relat de fotos

He vist la lluna passar davant meu. No m’he sorprès quan l’he vist allunyar-se de mi. Algun dia tornarà a sortir i, aleshores, reprendré aquell viatge cap als sentiments nostàlgics. Tornar a veure pot ser tornar a sentir. No sempre, però a vegades els records ens traeixen i no sabem si el que veiem ja ho hem vist, ho hem somniat o ho hem desitjat.

Per això, quan ell mira la foto que té a la tauleta de nit, la recorda en tots els sentits. Li vénen al cap aquells moments màgics en què van passar les tardes rient; olora el seu olor corporal tan característic; sent les seves bellugadisses mans que s’apropen i se’n van ràpidament. És un nexe, una unió, amb el passat. És una forma més d’evocar allò que té guardat dins del cor. Podria intentar connectar amb ella sense aquell contingut fotogràfic? Segurament sí. O potser no. La memòria és un arxiu ple de continguts confusos, on els sentiments massa sovint hi entren per distorsionar la història. I la foto? No transforma la realitat? I tant! La vida no és estàtica, ni idíl·lica. El somriure retratat no pot durar tant de temps. Però ens serveix, ens és útil. En el fons tenim alguna cosa que volem treure i una de les eines per poder-ho fer és aquesta. No és l'única. Ell, tot sovint, també l’evoca posant una cançó especial al seu tocadiscos. Només de sentir l’agulla grapejar les pistes abans de l’àudio, la pell ja se li posa de gallina. Connectem, un cop i un altre, amb els nostres sentiments; amb fotos, amb música, amb paraules. Allò que hem viscut amb tanta intensitat no ho podrem reproduir mai, però tan sols el fet de recordar-ho ja ens consola i, qui sap, potser ens anima a viure-ho més.

Relat d'artificis

Sota d'un dubte en forma de núvol m'he llevat aquest matí. Fa estona que hi penso, però ara no puc fer altra cosa que rentar-me els ulls i pensar que m'hi tiro salfumant. Agafaria la cullera de la cuina, aquella que tenim per fer un plat especial sud-americà, aquella que té el perfil afilat. Me la clavaria a l'extrem de la parpella i extrauria la meva pupil·la. Ho faria buscant el dolor més gran que pugui existir.  Però no m’atreveixo. Aquest sèrum m'anirà bé per plorar. Un parell de gotes i llestos. ja ploro. Estic trist. M'ho va dir la farmacèutica. Ella sí que en sap. Em faria plorar ràpidament. Però mai ha volgut portar-me a la recambra i ensenyar-me a posar-me trist. Potser si em vestís... Sí, aquests pantalons ja serviran. No m'importa que estiguin bruts. Ella no s'hi fixa en aquestes coses. Seria estúpid que ho fes. Mira com mira. Observa com m'observa. Escolta com em parla. Quina veu. Estic trist. Mira. Ploro. No riguis, dona. Estic molt trist. Tinc un fervor interior que no em puc treure de sobre i vull que m'ajudis. Segur que tens alguna cosa per mi. Segur. Les teves llàgrimes de dolor perdut em van molt bé. Quan vull sentir, quan vull ser com tu, me les poso i ploro. Durant uns instants m'assemblo tant a tu. Em miro al mirall i em veig les pupil·les humides. Cauen pel costat del nas aquells sentiments artificials, però ningú no ho sap. Ni tu. Ni jo. Dóna'm la mà, si us plau. Porta'm allà. Promet-ho portar-me bé. Resoldré tots els meus dubtes. Sense cullera; sense sèrum, sense plorar; només em caldrà mirar-te una estona quan parlis i per fi, en acabar el relat, ja sabré si m'he enamorat.