Relat de fotos

He vist la lluna passar davant meu. No m’he sorprès quan l’he vist allunyar-se de mi. Algun dia tornarà a sortir i, aleshores, reprendré aquell viatge cap als sentiments nostàlgics. Tornar a veure pot ser tornar a sentir. No sempre, però a vegades els records ens traeixen i no sabem si el que veiem ja ho hem vist, ho hem somniat o ho hem desitjat.

Per això, quan ell mira la foto que té a la tauleta de nit, la recorda en tots els sentits. Li vénen al cap aquells moments màgics en què van passar les tardes rient; olora el seu olor corporal tan característic; sent les seves bellugadisses mans que s’apropen i se’n van ràpidament. És un nexe, una unió, amb el passat. És una forma més d’evocar allò que té guardat dins del cor. Podria intentar connectar amb ella sense aquell contingut fotogràfic? Segurament sí. O potser no. La memòria és un arxiu ple de continguts confusos, on els sentiments massa sovint hi entren per distorsionar la història. I la foto? No transforma la realitat? I tant! La vida no és estàtica, ni idíl·lica. El somriure retratat no pot durar tant de temps. Però ens serveix, ens és útil. En el fons tenim alguna cosa que volem treure i una de les eines per poder-ho fer és aquesta. No és l'única. Ell, tot sovint, també l’evoca posant una cançó especial al seu tocadiscos. Només de sentir l’agulla grapejar les pistes abans de l’àudio, la pell ja se li posa de gallina. Connectem, un cop i un altre, amb els nostres sentiments; amb fotos, amb música, amb paraules. Allò que hem viscut amb tanta intensitat no ho podrem reproduir mai, però tan sols el fet de recordar-ho ja ens consola i, qui sap, potser ens anima a viure-ho més.