Va ocórrer una nit
d’estiu d’ara ja fa molts anys, d’una sotragada el pare va prendre els papers
on jo tot ho anotava.
Ell anava mamat, la mare
jeia a terra. Cada una de les seves paraules verbalitzaven l'odi de qui ha
perdut l'esperança en el seu fill. Amb un ull crític i l’altre buscant
l’estabilitat èbria, humiliava cada una de les frases que jo havia escrit en
aquelles llibretes brutes, llardoses, plenes d’oli llefiscós; tan summament
poètiques mai ningú hauria pogut estripar-les. Ningú a excepció d’ell, que
portava una turca considerable.
Es va aixecar com va
poder i va començar un ritus poc satànic, molt humiliant, totalment
desconcertant per un nen com era jo, en aquella època. Llibreta en mà recitava
els meus pensaments més íntims, més propers, més colpidors. Ho feia amb el
somriure sorneguer de qui se sent superior i es veu amb coratge de desfibrar
qualsevol cos.
Després de cada oració,
una sentència, letal, directa. Jo no podia contenir les llàgrimes, però ell no
les veia, tampoc la mare que dormia al ras tranquil·lament, sota la fresca que
el jardí mullat podia oferir a aquelles hores. La gespa humida és un bàlsam,
sovint em deien uns; mentre d’altres em privaven que m’hi estirés per sobre,
com si fos un escarabat que es gira per rascar-se l’esquena. Ja veuràs com et
picarà, la gespa és així, pica i molesta.
Però a mi el que em
molestava era veure el meu pare amb la seva llança, escapçant una figura tan
pròxima a mi com jo mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada