Relat de la vorera

Hi ha un home assegut a la vorera de davant. No passen cotxes de luxe, ni una limusina. Aviat serà hora de dormir, li diu un vianant. Ves a pastar fang, aquesta no és la teva guerra.

La nit és tan groga com els fanals ens criden en la foscor. Deixa'm tornar-te l'esperança perduda en algun lloc on els lladres ens roben les claus. No hi ha tristesa entre el voral i l'asfalt. No hi ha caliu que pugui tornar-nos més cruels del que ens van fer les ànimes perdudes.

Tira-li una pedra, vailet; tira-li i rebenta-li el cap. No veus com mama sense aturador? Aquesta és la seva vida, aquesta és la seva cançó. Si hagués volgut una existència millor, l'hauria tingut. Mira't a tu, mira tot el que has fet per tenir-me a mi d'amic. Creus que no poden, aquesta gent, aixecar-se i anar a treballar? En quin món vius, vailet? Llença-la-hi ben fort i sortim corrents.

En el ciment reboten els orins que esquitxen els pantalons. Petit riu entre neumàtics que arriba als seus peus. No et moguis, no toquis res, vell potrós. Encara em xafaràs el meu canal, mira què graciós. No porta ni sabates ni mitjons. Talla't les ungles, animal fastigós.

Algú va encendre els ànims com si no hi hagués demà. No el miris als ulls, no trobaràs candidesa ni bona fe. Aquest cel obscur s'hauria de tenyir de vermell amb la sang dels dropos.

Aquí, sota els edificis de nou plantes, hi viuen escarabats que ningú encara no ha trepitjat. Traieu les armes, dispareu a tort i a dret. No pot quedar ni un cor en ple batec. No pot romandre ni una ànima entre les ombres de la mort.

Tornaran els huracans a bufar per la ciutat, abriguem-nos molt i bé.

Relat de negres

Al carrer de baix sempre recollien la merda amb guants. Nosaltres ens ho miràvem encuriosits. Sèiem al voral a parlar de les nostres coses i apreníem una vida que no era la nostra. Els veïns sortien amb els seus luxosos cotxes, les noies vestien Dior i els nois lluïen Breitling. Quan ens cansàvem de sentir els mateixos rotllos repetitius plens de bitllets i pompositats, ens escapàvem i jèiem sobre l’humida gespa. Somniàvem en sortir d’aquella gran cagarada podrida de diners. Vam aprendre a veure les estrelles com si les poguéssim tocar. Alçàvem els braços convençuts que podíem fer allò i molt més, perquè ens teníem l’un a l’altre, i ens sobrava la resta.

Un dia ens van explicar, per diferents camins, per diferents llavis, que els nostres cors estaven podrits, que no podíem respirar el mateix aire que els altres, que no podíem escoltar les mateixes fastigoses mentides, que tot allò que tothom trobava normal era una farsa. Van disparar just on feia mal. I les nits van ser més negres. I els forats més grans. I aquelles estrelles ja no lluïen tant com abans, sinó que el negre de l’univers ens absorbia amb una força descomunal. I per cada “i” que afegíem els corcs entraven més a dins nostre. Per cada pensament un forat més gros ens destrossava per dins.

De lluny sonaven les guitarres, de prop sentíem por. Cada un de nosaltres al seu ritme, cada un de forma diferent, però tot el que enviàvem al més enllà tornava carregat de verí. Les veus de sempre ens deien que érem bones persones, que no volíem fer mal a ningú, mes les armes les teníem carregades. A cada paraula nostre una llàgrima d’algú que estimàvem. A cada gest, una cara trista. No portàvem cap creu, no ens calia, teníem molt més que un càstig, devíem una carrega feixuga.

Quan un no té aire, quan li han pres allò que necessita en aquell instant, entén com se sent la gent dels forats, la que viu en aquell tros d’espai que mai ningú no visita. Però quan un no té aire ja és massa tard per entendre res dels que viuen sota la negror absoluta.

Relat de pous

Assegut al voral del carrer Revolució, Tom troba a faltar l'aigua del riu corrent entre les seves cames, la brisa acariciant els seus cabells i el sol cremant la seva pell.

No demana caritat, però un home d'uns seixanta anys li tira una moneda als seus peus. Tom l'agafa, se la mira i la guarda. El buit interior que escolta no és el dels budells, que fa temps que no s'omplen, sinó el del seu cor, on hi van col·locar deu claus punxeguts que cada dia s'eixamplen més.

Mentre cavil·la en tot i en res, els seus ulls perduts entre l'aire gastat de la ciutat, una noia que no arriba als trenta anys s'apropa a parlar amb ell. No es coneixen, però ella sembla voler-lo ajudar. Dues estrelles mortes seuen costat per costat. No saben que s'estan apagant. Ella intenta expressar alguna cosa, però no pot; ell li agafa la mà i pren la paraula:

"És el teu escut o és que passes completament de mi. Perquè si és que passes el més normal és dir-ho, comunicar-ho. Així deixaria de fer-me mal cada vegada que sento el silenci rebotar contra els meus mots.

Una font sense aigua segueix sent una font, però per molt que un desitgi que brolli res, no li traurà la set. Això sí, si ja se sap que l'aigua no eixirà mai per aquella font, un pot prendre la decisió de deixar d'estar al seu costat o de seguir-hi. I podria ser perfectament aquesta última opció la triada, però escollida amb voluntat.

A vegades, per pena, els humans no parlen, no es comuniquen, no expressen; però no saben que així fan molt més mal que si usen el verb, amb sinceritat, des del cor. 

Un adéu sempre serà millor que un pou per on rebotin les pedres que es tirin fins deixar de sentir-les, allà per l'infinit. 

Un hola i tornem a començar sempre serà millor que un escut contra voluntat".

La noia s'aixeca i vacil·la, no sap si marxar o quedar-se. De fons, les campanes d'una petita església del barri indiquen que són tres quarts. Els coloms resten en fila sobre el cable telefònic. El quiosc no té clients, però el quiosquer segueix esperant que vinguin.

Relat de quan

Jugaven a ser nens, però quan el joc es va acabar es van fer vells.

Escoltaven els ocells, però quan la pluja va començar es van quedar sords.

Escrivien somriures d'or, però quan la tinta es va esgotar van callar per sempre més.

Ni brisa, ni vent, ni huracà; a la solitud només hi viu el silenci que no se sent.

Relat de folls

"Aquesta és pel Roberto, perquè continuï així de foll".

Han vist aquell vell Ford, de color negre i amb els seients gastats, tirat al mig de la muntanya. No se sap qui el conduïa ni si algú ha pres mal, però els aldeans ho han comentat tot des de què l'han trobat. Les grues han tardat més de dues hores en treure'l d'allà baix. La pluja ha dificultat tota maniobra i al final, gairebé de miracle, aquella màquina de somnis destrossats ha pujat a l'asfalt.

Comenten des del poble que, mentre la policia parlava amb els operaris, un home vell i de cames cansades, hi ha entrat i ha fugit corrents. No l'han pogut agafar. Les corbes d'aquella muntanya són tant perilloses que han decidit deixar-lo marxar.

"Agent, si no fem res, l'home es matarà". "Deixi'l viure en pau, ni que sigui agafant-se fort al volant durant uns instants".

Les rodes han grinyolat a l'ensems que els gossos han bordat al seu pas. Llamp rere llamp il·luminant un cel trencat de por i d'injustícia per qui no ha pogut mai seure al davant. Sense frens que prémer ni pors a vèncer, el diluvi ha acompanyat la melodia que sortia d'un casset atrotinat.

S'han banyat els rius de la vall, s'han omplert els canals dels prats; la sang ha arribat tant lluny que cap dels presents l'ha sabut identificar.

"Ja és tard, agent; ara caldrà parlar amb els seus fills". "Potser ells li van regalar aquest final".

A dalt de la muntanya, la casa espera el missatger. Ningú obre la porta ni agafa el telèfon. La terra promesa s'ha quedat a mig camí i la tardor s'ha endut les vanitats que els guiaven per la nit. Sonaran més de mil veus que clamin pels desapareguts, cridaran més de mil cançons que retornin els difunts. Però allà on els revolts van fer-se forts, allà on l'asfalt tornava viu els morts, aquell ritme seguirà eternament acompanyant els somnis d'un vell somort.

Relat d'arrugues

T’imaginava vella i arrugada, sense dents i amb les mans tremoloses, agafant els meus fills amb temença i amb unes ungles trencades. T’imaginava feliç comprant flors al carrer de baix, caminant per la Gran Via, allunyada d’aquella finca gran i trista. Ho feia i et veia entre somriures de la gent amb qui parlaves. La peixatera, el flequer, la florista i tots els que et veien et saludaven i volien saber de tu.

T’imaginava a la ciutat de la pols, on els plataners dibuixen l’aire. En un pis petit i ben arreglat; a prop de casa i amb la ment clara. Et dibuixava sortint del Liceu, ben arreglada, sola o amb amigues; sense témer l’atac de ningú perquè tu ja ho hauries donat tot.

No em costa veure’t amb els indigents, parlant amb ells i portant-los croissants i llet calenta. No em costa escoltar-te amb una veu tremolosa, agafant-la mà dels teus néts i dels teus fills. Ho faig ara i fins que em mori. Perquè el record de les coses que no han passat segueixen sent igual d'importants que les que han sigut. El temps va cremant la nostra pell i em fa feliç veure’t dormint al banc de la plaça, aïllada del trànsit infernal i de la grisor del cel. M’alegro en veure com dorms profundament en un somni que no passa fins que ens l’imaginem.

Relat de lectures

En vas llegir més de cent i creies que podries llegir-ne cent més. No t'importava que la cançó que sonava de fons fos més lenta del que tocava, o que els grups de rock and roll ja no baixessin per aquesta part de la ciutat. Tu seguies mirant per la finestra quan no tenies cap llibre davant, i és que aquells dies et van canviar com mudaven la pell de tots els ciutadans, que buscaven vidres on els artistes passegessin nus ensenyant les seves natges i les seves intimitats més grans.

Van ser dies divertits i sense res a justificar, tot era per diversió, sense veus amargades que provessin de conduir-te cap aquí o cap allà, només la teva ànima demanant-te més batut de cervesa com un experiment sideral en aquells bars que intentaven ser més moderns que els altres fent invents que resultaven tan fastigosos que ningú no se'ls podia menjar.

I quan queia la nit, després d'haver llegit més de cent pàgines amb els morros empastifats de carns i salses sense gust ni gràcia, t'afaitaves per sortir a prendre alguna cosa, ho feies sense saber per què. Perquè un cop ja tenies la cara neta i sense pèls tornaves al menjador, miraves la teva dona i et senties un inútil per proposar el que no volies. Callaves i seguies el teu instint acariciant-li els llavis, passant-li la mà pels pits i baixant fins l'entrecuix, demanant-li tot el que no li volies suplicar, però com no teníeu ni tabac ni vi un dels dos havia de baixar i comprar en aquelles botigues que van venir en massa deu anys abans, plenes de productes caducats i vins de tercera categoria. Tu no podies aspirar a més, no et passava pel cap anar a l'enoteca de la cantonada, que no obria tantes hores, però que venia els millors vins del país a 40 euros l'ampolla. Tu la compraves freda, barata, molt barata, amb l'etiqueta mullada i mig caiguda. Pujaves a casa i, en entrar per la porta, cridaves que ja eres allí. Ningú no et responia. Miraves com dormia el teu amor, miraves com s'apagaven els llums de la ciutat. Miraves com la finestra continuava al mateix lloc. Agafaves l'ampolla, l'obries i et servies copes fins que el sol et trobava, a primera hora del matí, llegint Bukowski o Nabokov.

Relat de papereres

Abans de creuar, l'home mira dins de la paperera. No hi busca res. O sí, només ell ho sap. El semàfor es posa verd i inicia un caminar lent, però sense pausa. El seu moviment denota el cansament de qui ja no té ganes de viure.

L'home porta una jaqueta de cuir gastada, un barret de llana blau, unes sabates negres i uns pantalons bruts i gastats. No s'ha cordat la bragueta. no s'ha tapat el coll. Li agradaria portar guants i evitar el fred del vespre.

Quan es torna a posar verd, creua altre cop cap a l'altra costat. Torna a la seva illa; és la seva zona de confort. No acostuma a quedar-se molta estona en els carrers veïns.

Per davant seu passen homes i dones, nens i nenes. policies i escombriaires. És una part més del mobiliari urbà. Ningú li diu res. Ell tampoc saluda a ningú. Si vingués una nau espacial i se l'endugués, ningú reaccionaria, ni per bé ni per mal.

La seva mare fa temps que va morir. Els seus fills també. El seu pare encara viu. Deu tenir ja cent anys, potser un dia d'aquests és el seu aniversari, qui sap si ell anirà a felicitar-lo. Però l'home no sap a quin dia viu. Ni sap on viu son pare. No sap res de res, viu per viure; com qui camina per caminar, d'un costat a l'altre del carrer, esperant que la vida s'acabi i ja no hagi de tornar a creuar.