Relat de justícia

Tot el dia bevent aigua d’una ampolla buida.
Els llavis esquinçats i les mans clivellades
sota un sol de justícia
que ens recorda on acabarem
tant si aconsegueixo morir de set com de gana.

El castell s’enfonsa per haver-lo vist
dempeus, robust, erecte,
des del prat la vista torta
angoixa el cor, la vida, el fat.

El meu pare va morir sol,
com morirem tots,
sobretot jo, damunt d’aquesta,
i no aquella,
gespa cremada que han plantat
a l’asfalt i m’ha robat les ganes
de menjar-me el món
com me’l cruspia a cada vetlla.

Relat de Nadal

A Barcelona, hi ha tot de coloms morts pel carrer. De matí, algú les ha tret del museu. Aquest desconegut portava un ou, un ou cru, a la mà esquerra. En xuclava l’interior amb una canyeta, fent un sorollet especial. Sí, pel so semblava un vals japonès. Només ell sabia si ho és.

Tinc molta por, tinc por dels coloms i de l’home de l’ou; diu una nena mentre escura el cap d’un escarabat. No tinguis por, petitona, són temps de festes, i ningú no gosarà menjar-se la cama que no em vaig menjar jo; li contesta la seva mare. 

Les llavors no han germinat, no ha crescut aquella planta que vam plantar amb tant d’afecte. No hi ha tresors ja dins d’una terra podrida. No hi ha missatges al mòbil que vas destrossar. No hi ha més insults creuats. No hi ha més menyspreu tronat. Perquè el vent s’ha endut tot allò que vam voler. A vegades els humans som diamants, durs i afilats, que parteixen el cor i el deixen podrir al mig de l’asfalt. Sovint el cor s’allunya de les pedres precioses. S’allunya tant que resta sobre el quitrà a mig matí, al costat d’aus defallides, endurides, mortes.

Relat de Lady James

Lady James va a missa cada dia,

no passa per confraria, espera al portal

que la tractin com un animal mort de fred.

 

El seu barret de llana és d'un tsar esmunyedís,

que visqué feliç, que morí d'amargor;

no passà fredor, no patí com ella

en un asfalt sense alegria.

 

Estirada a les escales, jersei sobre jersei,

va abrigada a vegades, no escolta l'Agnus Dei.

No la volen a la porta, el seu posat fa por;

odien la seva ferum forta i la seva cara de dolor.

 

Estimada, vas amar totes les hores,

aquest any, de bones, a ballar no et trauran:

ni ell ni el teu amant.

Segueix, per caritat humana, pidolant amb escreix.

Relat cromat

Sóc groc quan avantposo

el jo que no existeix

en somnis perduts d’infantesa.

Sóc verd les matinades.

Respiro els anhels que no trobo

en caixes buides de tristesa.

Sóc vermell al creuar,

cec, embogit, embravit,

el passadís de la calor estesa.

Sóc blanc en la tortura

dels meus jo i la fulla caiguda,

sobre el cop d'asfalt fet sorpresa.

Sóc negre sempre.

Adés adés, negre en la foscor dels altres.

Relat de la ciutat

Em crema la ciutat,

tota plena de músculs,

em crema la ciutat

on han tancat les llibreries.

Foc a l’asfalt dels regidors pudents,

sota l’ombra de pisos buits

i cors plens de dolor i sofriment.

Han matat l’extensa alegria

d’aquells bancs de migdia compartits

entre coloms i avis contents.

No tornaran aquells bars

de cigaló i olives,

mentre creixin hotels arran

de places buides i cotxes cars.

No tornaran els poetes a la melodia

d’odes antigues i noves,

mentre segueixin fent fora veïns

de tota la vida.

Em crema la ciutat i em descalço

per cremar-me amb ella,

sento l’ardent plaer de la tortura

d’un ésser abandonat sota la rella. 

Relat de llimones

El Senyor Passarodona es passa el dia cridant per la finestra. Els veïns n’estan ben tips, però sempre hi ha algú que ve i aplaudeix. Després, està clar, marxa i no ha de seguir escoltant els seus brams. Aquests fets passen sovint.

Recordo que al meu barri, que està ple de sonats, n’hi havia un que es passava hores i hores recolzat a la marquesina de la finestra. Fumava, mirava la gent i quan algú li retornava la mirada... pam! L’insultava! Li deia qualsevol bretolada! No s’estava de res! Cridava tan fort que se sentia des de tres carrers més enllà. Per no parlar dels dies que preferia escoltar música. Amb el seu aparell antic. El típic “loro” dels anys vuitanta, amb dos altaveus incrustats als laterals i un reproductor de casset al mig. Val a dir, però, que posava bona música, molts cops sonava per tot el carrer Bach... Oh! Quina meravella! Mai no vaig saber si era un apassionat de la música clàssica o si tots els àlbums que posava li havien regalat a La Caixa. Recordeu quan regalaven cassets? Ara ja no donen ni bolígrafs! I els caramels els has d’agafar d’amagat, perquè sinó et miren malament. El cas és que l’home aquell, aquell senyor tarat, com a mínim parlava amb el cor. Un cor destrossat, un cor que no connectava per res amb el cap, sinó no s’entendria que pogués dir tot el que deia. Però la música que posava era passional, els insults que deia eren passionals... cridava amb tanta passió que molts cops em quedava embadalit mirant-lo, sense que ell em veiés, clar!

La diferència amb el Senyor Passarodona és abismal. Cert, tots dos estan xalats. Però el pirat del barri no feia res perquè la gent el veiés. No era un home petit que s’engrandia quan algú el mirava. Ell parlava des de dins. Ell sí. Ho treia tot, vomitava! Quantes milles de distància entre l’un i l’altre. Tan assenyat que sembla en Passarodona i després... després el veiem caient en el més absolut ridícul. És el que passa quan un vol més la fama que no pas la destresa. Avui en dia tot això està massa sobrevalorat. Que et diguin coses, que t’aplaudeixin, que tinguis a cinc dones (o homes!) fent ganxet davant teu mentre parles... home, dona... no cal. 

L’ésser humà és tan míser que es conforme amb quatre molles. Tot per dir-ho ben alt, per sortir per la finestra, per cridar als quatre vents que ets el que no ets. I qui té la culpa? Ai... potser els que no s’atreveixen a dir-ho? Potser els que jutgen sense tenir criteri? Potser els que tenen criteri però es rebaixen per poder seguir menjant? Ai, Molière! Fes venir l’Arnau al meu carrer! Que vingui i reparteixi a tort i a dret, que s’enfadi amb aquests cercles sectaris que parlen de l’art i no el saben distingir d’unes patates! Ai, Arnau! Vine i traiem de les finestres els qui parlen més que escriuen, els qui diuen que escriuen quan, en realitat, embruten amb fum. Ai, tarats del meu barri, sortiu i ocupeu els carrers! Feu fora aquests farsants que es disfressen d’escriptors per sortir a les teles, als diaris, a Internet, a les xarxes... I sobretot, parleu clar! Com a bojos que sou, exigiu que no ens robin la il·lusió de seguir sent nosaltres, els nos, en contra dels altres, els ells. Alceu una muralla ben alta, creeu fronteres, elimineu d’una vegada aquesta idea pagana de què tot i tothom és cultura... 

Senyors i senyores que feu ganxet, nosaltres us el comprarem, nosaltres ens posarem els peücs de llana que abriguen tant... però deixeu d’aplaudir, sinó no hi haurà forma d’ocupar les nostres finestres, els nostres altaveus, les nostres músiques; precisament perquè vosaltres les pugueu escoltar mentre feu ganxet i no aplaudiu el fum de la llimona.

Relat de suïcidis

Just quan ell saltava de dalt a baix de l’edifici, la Maria estava veient un programa de la tele sobre els dinosaures. Al seu costat, de la Maria, no pas de l'home que saltava de dalt a baix, hi havia el Miquel, un noi de vint-i-cinc anys que no coneixia la Maria, però que estava content d’estar a casa seva i ben a prop d’aconseguir tocar-li cuixa. La Maria va mirar estranyada el Miquel i li va preguntar què feia a casa seva. Ell, el Miquel, no pas l’home que queia a una lenta velocitat des del terrat cap a l’asfalt, li va contestar que no ho sabia, però que la remota possibilitat de fer-li un petó i despullar-la li agradava molt.

Els dos es van mirar sorpresos, no es coneixien de res; feia una estona no estaven junts i, ara, contemplaven la possibilitat d’unir els seus llavis (els de cadascú amb l'altre, s’entén) amb gran passió. Val a dir que en situacions com aquestes hi ha una reflexió que sovint li passava pel cap, al senyor que estava a mig camí d’obrir-se el cap en xocar contra el terra. Era un pensament poc filosòfic, però molt racional. L’home i la dona se sorprenen pel que no tenen previst i reaccionen de diferent manera segons amb qui actuïn. Imaginem-nos, per un casual, que el Miquel és lleig, i quan diem lleig ens referim a una manca de bellesa tal que vinguin ganes de girar el cap en veure’l. Creieu que la Maria acceptaria que aparegués al seu costat, dins de casa seva, un home que semblés un monstre amb intencions de fer-li un petó? I a l’inrevés el mateix, no sigui que se’ns acusi de sexistes, per pensar en una direcció i no en una altra; si la Maria no fos tan bella, tan esvelta, tan sexual, creieu que el Miquel no sortiria corrents d’aquella casa?

Ambdós es miraven intentant no pensar la causa de l’aparició misteriosa del Miquel al sofà de la Maria. Les mans agafant-se tendrament. Els llavis cridant-se i apropant-se sense presses. Les calces d’ella ben humides. Els calçotets d’ell ben comprimits.

Finalment, sense cançó de fons ni filtres fotogràfics ensucrats, els dos es besaren amb la intenció de despullar-se completament, de fer l’amor, de llepar-se de dalt a baix, de moure’s sense parar, de gemegar sense importar molestar o no els veïns... es besaren i sentiren un soroll, un espetec. L’home que se suïcidava havia foradat el sòl.

Relat de tenyits

La ciutat de groc tenyeix els carrers, com el poble de vermell pinta els camps.

Daurat i roig no són colors aleatoris. Com tampoc ho deuen ser els sentiments que susciten. Els habitants d'un i d'altre lloc se senten agermants per la distància que, altra vegada, els separa.

El pagès llaura la terra sota el sol infernal. Cauen les gotes de suor entre els cabells que s'escapen per sota del barret de palla.

L'obrer emmotlla l'asfalt entre esternuts tempestuosos. Per la seva pell cremada davalla l'esforç en plena calor.

Llagrimals secs i cors dèbils. L'amor és tan fort a la primavera que cap dels dos éssers humans pot sentir-se com un animal. L'ós surt de la cova, el tigre rugeix. L'home sent l'escalfor d'una època preparada per l'amor, però que ara per ara es mostra a l'expectativa dels moviments astrals.

Cauran els homes sobre la terra, sigui roja o daurada, plena d'adob o de quitrà. Cauran els homes per desaparèixer tan aquí com a la vida somniada.

Relat de brunzit

Un dels carrers més importants de la ciutat té per banda sonora el remor continuat dels pneumàtics acariciant l'asfalt. A vegades, s'escolten crits i insults de conductors enfadats que passen a tota velocitat. El riure dels nens jugant al parc també es barreja entre tanta grisor acústica, però el seu to és menor. 

A fora, al carrer, el volum és alt, molt alt. Gairebé tan alt que no es pot parlar amb normalitat.

A dins, a casa, el volum és baix, molt baix. Gairebé tan baix que no es necessita parlar per poder-se comunicar amb normalitat.

Se sent un brunzit que, de tant en quant, canvia de ritme, però que no para mai. Si fóssim a l'estiu podríem pensar en la típica mosca que prova de sortir del pis, però que xoca una i altra vegada amb el vidre de la finestra. El que passa és que estem a l'hivern. Les finestres resten tancades, sí; però els insectes no han vingut encara a ballar amb els humans. 

El so que se sent, cal dir-ho, és tan llarg com les piles vulguin. Algun dia o altre s'hauran d'acabar. Caldrà anar al supermercat, a la ferreteria o preguntar-li al venedor ambulant de la cantonada si té alguna oferta entre tantes de les coses que ven. 

El silenci que acompanya aquest remor es deu als cascos que porta posats l'Andreu. La música que sona a tot drap no s'acampa per culpa d'aquells dos orellots gegants que du enganxats a les orelles. Llegeix i escolta música instrumental; és just l'ambient de lectura que li agrada. Està tan concentrat que li sembla experimentar el sentiment de culpa que corre per les venes del personatge de la novel·la que llegeix. 

Tot d'una satura, no sap per què. Però prem el botó de pausa del reproductor, es treu els cascos, deixa el llibre sobre la taula, amb la cantonada de la pàgina doblegada, i escolta aquell so vibrant.

Gesticula, com si algú l'estigués obersavant, tot i que sap que no és així.

S'apropa a la seva habitació i treu el cap per la porta, d'amagat. La Lluisa està nua, completament despullada. Jau boca amunt; amb els ulls tancats. Al peu del llit hi ha la seva roba amuntegada: els pantalons, la brusa, els sostenidors i les calces. Ella roman estirada, amb les cames obertes com si fos una granota. Els seus braços descansen asimètricament. La mà dreta reposa sobre el seu pit esquerra, deixant que el dit índex acarici un mugró que assenyala el sostre. La mà esquerra, per la seva banda, baixa fins a l'entrecuix. Allà sostenta un petit objecte que mou molt a poc a poc. Tan bon punt passa per sobre del clítoris com acaricia els llavis vaginals. 

L'objecte en qüestió és el responsable del remor que sent. Ara que sap el que és, el relaciona amb una màquina d'afaitar. Va corrents al bany, s'afaita. Usa un líquid especial per suavitzar-se la pell. S'escampa per tot el cos la colònia preferida de la Lluisa. Es neteja el membre viril a consciència. Retorna a l'habitació... I es troba la seva dona amb les cames creuades i en posició fetal. És hora de dormir. S'estira al seu costat i tanca els ulls fins l'endemà.

Relat de poesia

Ciutat bruta i plena,

esmorteïda fins i tot quan plou.

Ciutadans submisos

sense fe, mancats d'esperances

i cegats per llums difoses.

Cau la poesia alegrement sobre els seus rostres.

Cau la vida lentament per arrencar-los les lletres.

Els sentiments, la por, l'amor.

La sang fraternal evaporada els exilia.

No es veuen salvadors amagats

ni sota ni sobre les roques d'asfalt.

No es troben culpables confessos

entre contenidors cremats.

Els nens aprenen ràpid,

el joc és de navalla.

Les nenes cauen als seus braços

buscant la fe absent a casa.

Provarem de pintar-los de colors,

intentarem fer esbossos d'il·lusió.

Ho farem conscients de la pudor

que desprenen els anys i els dies,

les nits i les hores, que ens queden per morir.