Relat de la Sirena

El sol fugia per darrere les muntanyes i el mar quedava amb aquell color tan preciós que només saben veure els cors malenconiosos. Ell romania a la vora de l'aigua, assegut sobre les pedres, que es barrejaven amb una arena dura. Gairebé no hi havia onades, la mar era plana. Els peus se li remullaven.

Una sirena va sortir de l'aigua i va seure al seu costat. La sirena plorava i ell la volia consolar. -No pots consolar a qui has fet mal, és així; és norma divina- Va dir ella.

Ell va provar d'abraçar-la, però cada cop que ho intentava ella s'evaporava en forma de fum.

-És cert, no puc ajudar-te, no puc abraçar-te. Vaig poder fer-ho i no ho vaig fer. Deien els antics que l'home desgraciat no és el que té infortuni, sinó el que es busca i es crea el seu propi mal destí. Abans que tornis a l'aigua, abans que m'oblidis per sempre més. Petita sirena, deixa'm que et recordi el que va dir el Petit Príncep: "A la nit, miraràs les estrelles. La meva és massa petita perquè et pugui ensenyar on és. Val més així. Per tu la meva estrella serà una de les estrelles. Aleshores, t’agradarà mirar-te-les totes, les estrelles… totes seran amigues teves". Perquè el que t'he estimat, Sirena, no ho sap ningú en tot l'univers.

Relat de les notes

Fa temps que no li escric a la meva mare, crec que aprofitaré aquesta trista cançó per redactar quatre notes i fer veure que és aquí amb mi. Sí, aquí al costat, bevent un cafè com fèiem sovint anys enrere. L'un ben a prop de l'altre, era igual a on. Al bell mig de les escales, sobre la lleixa de la cuina, a la sorra de la platja, estirats sobre l'herba... Aquell olor de cafè matinal i les quatre passes entre el silenci que només podem sentir els que patim insomni. Aquelles paraules que ens creuàvem durant hores. Perquè el cafè no dura molt, però les converses que genera sí.

Tinc els sins paranasals inflamats, maleïda sinusitis. Aquest cop sembla que no marxarà tan fàcilment com d'altres vegades. Diu el doctor que se m'ha creat el buit a dins. Quina metàfora... el buit. Aquest número que girat és l'infinit. Aquest número que en lletra no és no-res. El no-res que tant m'envaeix una i altra vegada. No m'envaeix per qui ja no hi és, ni pel mal que genero als que tinc al costat, ni per no saber cap on errar en aquesta i en les meves altres vides. M'envaeix perquè el buit és un número constant. Ve i va, torna a venir. Ocupa el cor i s'infla. És difícil saber com marxa, però a vegades és fàcil saber quan no hi ha sigut present. Aquells records que no vols que marxin. Els que demanes a ningú perquè no s'evaporin. Però la vida és goma d'esborrar i, a cops d'hòsties, anem suprimint tot allò que és bell per fer-ho més vell.

Altre cop agafaré la galleda i caminaré fins el pou. Tinc força estona abans d'arribar-hi. Aquí al desert tot és lluny d'un mateix. Quan hi arribi em sentiré feliç d'haver-hi anat. Baixaré la galleda fins a baix de tot, faré que s'ompli fins a dalt de tot. La pujaré i miraré aquella aigua clara i neta. Quan torni cap a casa no podré vessar ni una gota. Cada gota compta per omplir el cor.