Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho, 

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.

Relat de bruna

Sota dos pins de Sant Vicenç,

allà on la brisa acompanya el plor,

més a dalt del que s’espera arribar,

hi floreix una bruna flor. 

Plora ella quan no la reguen, 

riu si l’acaricien

amb dits tendres i històries seves

no ho vol; si vol, quan la besen. 

La natura és bella

com ella a l’ombra de la posta de sol, 

tots dos agafats de la terra i del dol.

A ras, a tocar de pedra,

es clavaran els rocs.

Canta-ho altre cop

fins que et tingui a prop,

com aquelles nits

tu i jo adormits

sense més que la teva pell

cosida a la meva com anell

clavat en els dits esgarrapant

esquena, pit i llom sagnant.

Els meus ulls no veuen més que murs

on hauria d’haver-hi sentiments purs,

qui sap si ja podrits

com els homes envilits

que no confien ni volen creure

quan creure es un deure,

no un capritx de déus

benestants que juguen en feus

dominats per la por.

La por. La nostra por.

Torbament i misèria

de manca de valentia

i confiança sense garantia.

La teva veu s’apaga al baixar,

suplica,

demana,

implora,

prega no arribar al sot

ni al camí tort

que ens allunya més l’un de l’altre

i del nostre astre.

Relat de l'alarma

No és l'alarma, 

És el crit d'una noia.

Desesperat,

Entre sanglots,

Esgotat de dolor

I d'ensurt.

Vestit pujat

I mans al cap.

Vergonya infinita

Canviada de bàndol.

Qui l'hauria de tenir, corre;

Qui no n'hauria de sentir, plora.

Relat del tren

Corre, tren; corre lluny de tot. Amaga les vides que dus dins d'una cova sense fi. No t'aturis a la pròxima estació, ningú no baixarà per por; ningú no s'aturarà per ser feliç.

Cada minut sobre la via és una hora més lluny de tu. Cada segon sense resposta és un buit més obscur dins meu.

Sonen les rodes picant sobre el ferro calent, és el batec o és el plor? És la desídia de la sang que ja no brolla.

Digues, terra meva; per què m'he quedat cec amb tanta llum? És la sequedat dels meus ulls la que em porta en en aquest tren maleït?u

Relat de granets

Com granets de sorra, el cor s’esmicola.

Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,

però tot s’escola entre els dits,

destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 

quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 

la pots haver perdut a base de tirar,

esgarrapar, o esquinçar,

els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,

com una explosió sideral,

forçant les costelles 

fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,

no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,

són les gotes salades que han tornat

quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,

no és la paraula del sentiment

que et duu a les cortines

amagades de l’habitació

del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu

peu rere peu, amb un únic dit

trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,

amb el coixí sobre el cap

i el cos arraulit continuaràs

veient les portes tancades

i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs

el sol brillant lluny de tu,

distància de l’esperança

que t’intentaran imposar.