dijous, 4 de febrer de 2021

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.

Cap comentari: