un plor no suportat que t'ofega fins destrossar
allò pel que intentes creure.
La bandera de la llum
no crema sense que algú li prengui
de les mans i amb benzina edulcorada.
Aquell sentiment de culpa que t'arrossega
caient a l'asfalt mullat de febrer,
aquell ganivet que no talla però t'esqueixa
quan la nit crida haver-te callat.
No sents les mentides més enllà
d'on jeuen els rodamons?
Dir t'estimo és una il·lusió
tan mesquina que faria mal
a un mag, a un jardiner
i a l'home que ens va vendre
les llaunes abans de dormir al carrer.
No era juny ni juliol,
eren tots els mesos de l'any
quan vas decidir
no tornis a fer-ho,
no tornis amb mi.
Tanquen els carrers,
la gent es reclou a casa
i els crits acompanyen veïnes
que s'amaguen sota una dura cuirassa.
Tornarà el sol,
la primavera ja és ací;
recordo la passada,
l'anterior i l'altra.
Quin camí més dur
haver pujat fins aquí
i sentir l'olor de fem
escampat arran
dels peus i les mans.
S'acaben els minuts,
la llosa s'obre i el temps
és idoni per córrer
no pels carrers,
sinó pels somnis
que m'han robat
a cada cop
de bateria,
de cor,
d'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada