Relat dels salvadors

Confinament, diuen. Jo no puc romandre a casa com ells, estirats al sofà, rascant-se el parrús, eructant quan acaben de fer un glop de cervesa i, val a dir-ho, sense dutxar-se! Porcs, que són uns porcs, uns ganduls, uns mandrosos. Ni es lleven del llit alguns d'ells. Tot el dia enganxats a les màquines aquestes, les del jocs, les del joc, les del vici. I a sobre ho fan palès amb orgull a les xarxes. Qui voldria entrar en aquest cercle de perversió que són les xarxes. Tothom criticant-se, tothom dient les pestes dels altres, i qui fa res? Ningú! Tots ells no fan res. Bé, sí. Ara pensen que fan, perquè ajuden a salvar el món. Es pengen cartellets d'arc iris al balcó i surten a aplaudir. Quins collons! Els que salvem el món som a peu del canó, i mai més ben dit, quin canó! Alguns, malgrat tot, hem de seguir obrint, perquè som essencials. Sabeu què vol dir essencial? Doncs justament el contrari de paràsit. Perquè ells són paràsits. Animalons que mengen i xuclen. Beuen i xarrupen i ja ni tan sols follen. Només s'arrosseguen per casa com llimacs, pobrets ells, van nus per la vida perquè han perdut el Nord, la casa, la llar. Tan sols tenen les seves babes que els aguanten, ni les seves famílies. Això sí, es contacten amb tothom per canals digitals. Us felicito, per fi feu alguna cosa útil, així els altres no han de sentir la vostra pudor infernal d'aixella bruta. 

Quan fa que no us renteu? I els que us dutxeu ho feu perquè feu del vostre gimnàs un aparador per a tothom. Poca fe interior teniu que tot el dia heu d'exposar les vostres virtuts. Però per molt somriure que fotografieu seguireu sent paràsits. Insectes que cal exterminar perquè no aporten res a la societat. 

Aquí, a sota, hi som els que de veritat treballem, som els soldats que donem sentit a tot plegat. I per molt que no entri ningú a la botiga, per molt que per vosaltres s'hagi aturat el temps. Aquí seguim, envoltats de rellotges esperant que algú cerqui una pila per tornar a encendre el tic-tac de la vida.

Relat de fruites

Roger Filomer tenia tantes ganes de tocar-se que no podia pensar en res més. Des què s’havia llevat que només tenia al cap un objectiu, tancar-se al lavabo i deixar anar la imaginació a nivells de temperatura extrema.

De camí a la feina, conduint el seu espectacular descapotable, no havia pogut acariciar-se l’entrecuix perquè tothom el mirava, sobretot en els semàfors, que és justament el lloc on ell esperava tenir oportunitat de fer-ho. Al pàrquing tampoc havia realitzat el seu desig; el sempre atent vigilant li havia obert la porta del cotxe tan bon punt ell havia apagat el motor. El despatx, una cambra recoberta de fusta envernissada per tot arreu, no havia sigut un lloc íntim, tot el contrari, s’havia convertit en un anar i venir d’empleats consultant solucions a problemes que a ell li semblaven, en aquells moments, banals. Fins i tot la secretària, que sempre desitjava veure davant seu amb els seus vestits curts i provocatius, li semblava un destorb. Volia estar sol i no podia.

Al final, a l’hora de dinar, quan el menjador de l’empresa estava ple a vessar, quan a la taula de directors no hi faltava ningú, quan el centenar de treballadors endrapava el menú que oferia l’empresa, Roger no va poder fer res per poder controlar els seus instints més bàsics. Va amagar-se sota la mesa on menjava i es va abaixar els pantalons. Tenia el membre dur com una roca, li feia mal fins i tot tocar-se, però se’l sacsejava amb força, amb una agressivitat que hauria espantat qualsevol que l’hagués vist. Amb els ulls clucs i gotes de suor freda caient-li pel front, la boca oberta de bat a bat i col·locat de genolls, es va masturbar fins ejacular sobre les sabates dels allí presents.

Cap dels seus companys de taula, els altres directors de l’empresa, va donar importància als fets. Ni tan sols van mirar què succeïa entre les seves cames. Simplement van seguir menjant el menú que els pagava l’empresa, a base d’espaguetis, carn i un plàtan de postres. 

Relat de salives

He olorat la saliva d’un mort. No m’ha molestat el ferum que, suposadament, havia de fer. Ho he fet per gust, per vici, per tot allò que no es pot dir quan es reuneix la família i se celebra una cerimònia. No em preguntin si ho tornaria a fer, perquè la resposta podria alimentar desitjos de qui encara no ho hagi fet.

Demà, potser cap al tard, quan el sol comenci a amagar-se darrere de les muntanyes de l’Oest, pensaré si el camí del Sud és l’adequat. Rumiaré si tot això que estic fent, això que causa tan pudor entre els meus estimats i que m’omple, a mi, de felicitat... és o no un acte plausible. De moment, ara per ara, segueixo aquí, al costat del cadàver, observant els seus ulls oberts, la seva mà estesa, els seus llavis morats. Tot ell és efímer. El pas del temps és, paradoxalment, molt més accelerat en ell que en mi. Jo em degrado a cada segon que passa, però ell es podreix molt més ràpidament. A poc a poc, com qui corre molt, ens allunyarem d’aquest món tan cruel, on els morts i els vius no poden estar junts. 

Relat de vicis

Després de dinar, evita fer la migdiada. L'escultor està molt nerviós. Camina pel menjador d'un costat a un altre. Pel seu cap li ronda una figura que vol reproduir abans que se li marxi la idea. Necessita transformar el concepte en carbó sobre paper, després ja materialitzarà la metamorfosi cap a la pedra.
Pel matí ha comprat llenceria fina en una coneguda botiga del centre de la ciutat. També ha parlat per telèfon amb la seva amiga Jeanine. Han quedat a les quatre i quart per fer una sessió d'inspiració. Ella és la seva musa i, tot sovint, es converteix en deessa romana o dona de fer feines urbana. Quan ella arriba, ell ja fa estona que s'està inspirant. S'ha col·locat una màscara veneciana i s'ha emprovat tots els conjunts que ha adquirit. Finalment n'ha escollit un de seda vermella. Sens dubte, sembla una noia ben engalanada.
Ella no se sorprèn de trobar-se'l vestit així. Li fa un petó a la boca i li diu: "Ets un viciós insaciable". Ell somriu i li contesta: "És el que estic buscant". Sobre un paper d'alt gramatge, dibuixa un esbós mirant-la amb deteniment. Traça un disseny que s'allunya de la realitat que veu. Busca la visió d'un dona, però a la vegada cerca la mirada de la perversió d'un home.
La musa es treu les calces i les passa pel nas del seu artista preferit: "Me'l tens tot humit". L'escultor s'estira al llit i es deixa despullar. Aviat apareixen els fuets i, de tant que li pica el cul, se li queden les natges vermelles. De roig també es pinten els llavis. Ho fan ambdós a la vegada, intercalant besos i mossegades. Es claven les ungles per tot el cos i criden sense vergonya.
Mentre esclata el fruit de l'excitació, ell li diu: "Són les màscares que ens fan ser així? O som monstres en l'obscuritat? Podem seguir amagant els nostres vicis? O les pupil·les ens delataran?".