Una caixa quadrada

Dormo en una caixa quadrada. Sembla una caixeta de mistos. És de fusta i, quan hi entro, m'hi cap tot menys el meu cos. Quedo arraulit i separat de mi. Se'm veu tan petitó que l'única seguretat que tinc és saber que ningú no s'endinsaria mai en una cova tan fosca i punyent com aquesta. És meva. Només meva. Qui la voldria una tortura així?

Quan en surto, tot em sembla meravellós. La mort, la soledat, la pobresa o l'odi són minúcies que em fan riure. Perdre-ho tot o anar errat, quines ximpleries més banals.
Si no soc un llumí, la llum ve de mi. Mes quan torno al cau, el forat negre l'absorbeix tota i l'espiral torna a començar.

Maleït mirall. Trenca't d'una vegada. Rebenta i esmicola't fins que la metralla se'm clavi al fons del cor.

Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.

Relat de l'enroc

De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.

De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.

Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.

No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.

Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.

Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.

Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.

Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.

La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.

No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.

Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.

Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.

Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat del cavall

Pot la tristesa vestir somriures lluents?

Pot amagar-se sota un bon dia una depressió profunda?

Es poden tantes coses a les vides no escollides

que poder es converteix en un cavall

entre un verb i un nom

i baixa avall, avall.

Interior i exterior són mons tan llunyans

que la soga va tallant a poc a poc

l'aire que ja no es respira,

I ha marxat entre ombres

fent veure que la llum il·lumina

un camí més mort que ple de vida.

Relat d'embutits

L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a dins recordava a un garatge d'automòbils.

Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons. Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada, tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.

Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie. Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida. Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.

De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.

Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de l'obsessió

Obsessió de mort,
darrera meu.

Per què estàs obsessionada,
petit cos moribund
que es podreix com un peix
tirat sobre el terrat
els dies de sol
quan una gavina en ple vol
el veu i el refusa,
amb la meva ànima fètida
i pudent que han menystingut
tots els elements químics
que ronden per la Terra?

Per què estàs obsessionada,
tu que de tot en fas miralls
amb fal·làcies i distorsions
de mentides i pous profunds
en espirals verticals
que no veuen res més
que el teu melic
encès pels fanals,
amb la meva merda de vida
que suspira i anhela
respirar sense dolor al cor?

Relat del monstre

Jo soc un monstre. Un monstre cruel. Déu ho sap i no em pot ajudar. Jo ho sé i, com ho sé, soc un monstre. Perquè la diferència entre un monstre i algú que s'equivoca és que el monstre sap que ho és i, així i tot, continua obrant com el monstre que és.

M'agradaria dir que no soc un monstre. M'agradaria pensar que hi ha quelcom en mi que em fa diferent, però em fa igual que a la resta. Algú que té consciència i no actua amb el mal per dins, però no és així. Ni Déu ni l'Àngel negre han provat mai d'ajudar-me. Tot el contrari: riuen, viuen feliços, soc part del seu joc i soc el monstre que ells no han pogut ser. M'adoren i es desviuen per veure'm embogir.

A vegades penso que ser un monstre no és tan dolent. És només una forma de viure. Potser l'altra gent, aquella gent que no es creu un monstre, viuen enganyats i la seva vida -al revés que la meva- és -per mi- la vida d'un monstre.

Relat de les Rambles

Baixes per les escales
sense voler-les baixar.
L'empenta és tan forta,
la castanya és tan sonada,
que quan et mires els morros
la veus ballar.

No eren petons

era tràfic d'òrgans

i ara te n'has adonat.

No era passió,

era una opereta de les Rambles

que t'oferia a tu

com li servia a un milió:

Un acte sense escena

amb més figurants

que no pas actors.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Ella s'estira a terra,

es fa la ferida i comença a cridar.

Ràpid, una ambulància!

I ara la veus agonitzar,

és la seva última voluntat.

Tot el que digui et matarà:

Res no va existir, 

duia una màscara brillant

i hi vas caure

empès per un gran huracà.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Relat dels esgarriats

A vegades el forat és tan profund que el rock que sospiren els ofecs es converteixen en òpera per gent dormint. No et llevis, continua oriünda. No respiris, segueix volant.
Tot sovint només les gotes de l'elixir em porten la marxa de la guitarra. Quins somnis esberlats, semblen tots esgarriats.

No soc ningú. No firmarà ningú. No demaneu per ningú.

És com un plat daurat caient de l'àtic. No l'aturis, deixa que es trenqui. És com el teu cor romput en tants trossos com mentides m'has dit. No el reparis, deixa que es curi.
Així, sota d'un arbre, fumaré l'última cigarreta en honor a la por de la C. Per cada calada, fes una mamada.

Relat de Melicertes

Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.

Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.

Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.

Relat de la nevera

Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.

No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.

Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.

No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.

Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.

M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.

Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.

El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.

El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.

Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.

U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.

Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.

Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.

Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.

M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.

Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.

M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.

Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

Relat alat

A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.

Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre.  Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.

El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.

Relat del dia que em mori

El dia que em mori
porteu un ram de flors a l'escullera.

Deixeu que es marceixin allà

sense caure al mar

ni amb ornaments artificials.

 

La sal i el vent faran la resta

quan Zeus el vingui a buscar.

No pregueu a cap Déu,

ni deixeu mullar els ulls

dels que m'han vist

i m'han pogut veure.

El dia que em mori

tornaré a néixer a l'era.

Entre tanta pols del demà

ningú pensarà en qui em va amar

amb besos viscerals.

 

El temps i l'espai em duran a la festa

quan Zeus em vingui a cercar.

No em recordeu,

ni deixeu que ho facin, curulls

d'haver-me vist, 

m'hauran de creure.

Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.