De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.
De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.
Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.
No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.
Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.
Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.
Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.
Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.
La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.
No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.
Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.
Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada