Relat de caràcters

3500 hores al volant. 3500 minuts canviant de marxes. 3500 segons saludant tot passatger que entra a l’autobús. 

És el moment de comptar fins a quinze, aixecar-se del seient i anar a tocar la barra vertical on s’agafen aquelles deu persones. M’aixeco com puc, deixo la cadira ocupada amb la meva motxilla, saludo la dona de davant, miro per la finestra, un cotxe, dos cotxes, tres cotxes... ara una moto. Giro el cap i torno cap a la barra. Hi ha tanta gent, em costa comptar-los a tots, quatre, cinc, sis... frenada! Sort d’aquest senyor... Gràcies, bon home! Dos ulls, dues orelles, una boca; seria estrany que fos al revés. Potser un extraterrestre, o un dibuix del meu amic Nibó; els fa molt macos, però no en fa més de deu al dia. De vegades jo en faig quinze, tres cada hora, aturant-me entre pintura i pintura uns deu minuts. En podria fer sis cada hora, però prefereixo repassar els meus quadres el mateix temps que dedico a pintar-los. Crec que en porto un a sobre. A la butxaca del pantaló? No. Aquí hi ha un boli. A la jaqueta? Quina calor, quin gentada. Què faig dempeus? Sort que he guardat seient amb la motxilla. Bon dia senyora, aquí m’assec jo. M’he aixecat per... no sé perquè, però fa 105 segons que he deixat aquí la motxilla. La meva motxilla. Veu? Porta el meu nom. Potser... Potser m’hauria de treure la jaqueta. Potser a dins de la motxilla hi tinc una pintura. La del minut vint, o la del minut quaranta. No ho sé... ni idea. No ho sé només perquè no la veig. Si la veiés. Però no tinc espai. Si em trec la jaqueta no tindré calor, però tindré menys espai. Senyor! No empenyi! Hauré d’avisar el conductor. Senyora, sap que el conductor es diu Miquel? El Miquel és amic meu, fa el torn de tarda els dimarts, els dijous i els diumenges. També deu treballar al matí, però no els dies que jo agafo l’H12, és clar. Sinó el veuria. El Miquel s’espera a les parades més de mig minut cada cop que s’atura. No falla mai. Escolti, miri... ara ho veurà. Un, dos, tres, quatre... m’està escoltant, senyora? El que li dic és important. Abans, fa temps, el Joan s’estava una mitjana de vint-i-dos segons a cada parada. Hi havia gent que arribava corrents i ell tancava la porta. El Miquel no. És un home mig minut. Sap què vol dir això? Per què marxa? Faci el favor! Quedis. I vostè? Vol saber-ho? Tinc una pintura feta per mi a la motxilla. Vaig pintar ma mare. Me l’estimo molt. Fa temps que no la veig. Ella venia dos cops al dia a veure’m. Sempre m’acariciava el cap i plorava. Jo li deia que no ho fes. Plorava per mi, ella deia que no, però tres segons després de dir-me que m’estimava, sempre s’eixugava les llàgrimes. No sé per què ja no ve. Es deu haver oblidat de quin autobús ha d' agafar. Ella no en sabia gens ni mica de números. M’agradaria parlar amb el Miquel. Deixi’m passar, no m’està escoltant, segur que ell sí que ho fa. Motxilla, espera’m aquí. Senyora, no la toqui. Si en 160 segons no he tornat, agafi’m la motxilla. Quina gentada, sort que ara baixarà un bon grup de gent. Deu? No. Dotze. A veure, portes obertes... un, dos, tres... No, tu no baixis! No, no! Malament, fatal, malament! N'han baixat tretze. No ho tenia previst. Tornem. Tornem a seure. Necessito aigua. Cremallera frontal inferior. Obrir, tancar. Obrir, tancar. Obrir... Ara. Em queden 20 centilitres. No en beuré més de deu. En onze minuts arribo, no he trobat la pintura, no m’he begut l’aigua, no he parlat amb el Miquel, he fallat amb els que baixaven. Avui s’està girant tot en contra.

Relat de passatgers

Cada dimarts i cada dijous, un noi, d'uns setze anys, per fer temps i així no anar a classe, puja al mateix tren a la mateixa hora. Fa el recorregut de la línia C4, després agafa la C2 i acaba amb la C5, que el retorna al mateix punt d'origen. Entre que surt de casa i torna a arribar passen 4 hores i  vint-i-cinc minuts, just el temps que necessitaria en anar a classe, prestar atenció als professors de matemàtiques i ciències i tornar a casa.

Durant les primeres setmanes fa el recorregut sol, gaudint de la incertesa de la desconeixença. No coneix els altres passatgers, són tots nous i, per tant, tot li sembla tranquil, diferent... Però amb el pas del temps comença a veure cares que se li fan conegudes. La gent que puja al tren acostuma a ser, sempre, la mateixa. Les variants que tant li atreien del principi se li fan avorrides i, de cop i volta, tot se li gira en contra. La rutina li mostra aquell viatge emocionant com una obligació.

Per tal de canviar aquest cicle del temps tan repetitiu, decideix sortir de l'anonimat i fer amics. En poc més d'un mes ja en té a totes tres línies. Xerra amb els companys, que l'esperen i guarden lloc. Fan bromes i, entre les més sonades, n'hi ha una que li gasten al revisor de la línia C2. Saben que els dimarts sempre passa el mateix home, preguntant si tenen o no bitllet. També saben que no hi veu bé, de forma que se les empesquen per crear companys nous. Amunteguen les motxilles i col·loquen gorres, bufandes i abrics tapant-les, creant ninots que semblen persones. Li posen el bitllet a les mans, que fabriquen amb papers de diaris, i simulen converses amb el revisor. Han convertit una rutina en una cosa molt més dinàmica.

L'amic fals parla amb ells, dóna el bitllet al revisor, els serveix per lligar amb les noies que s'asseuen a prop. L'amic fals aviat els fa veure que viatgen sols, sense amics, sense vida.