Relat de la tristor

Els nens salten de banc en banc, se senten crits d’infants. El calor espanta les mares i els pares: amagats sota un para-sol miren els seus fills saltar i cridar.

Una pilota surt disparada i trenca un got del bar més proper. El cambrer riu i recull els cristalls. Perdoni senyor, i altre cop a córrer rere els amics.

Entre la multitud, uns braços abaixats, una mirada perduda i tímida. Agafa’l, sacseja’l, tira’l a terra... sembla una ombra sense sol, una brisa sense aire, un cor sense sang.

I és tan bona persona, i es porta tan bé, i llegeix i estudia, i pensa i inventa, i pensa en els altres i els cuida... i algú li va robar les ganes de fer les coses. Algú li va treure el motor i el va deixar a compte del vent.

Quan bufa del nord, corre i salta; quan no bufa, trenca el cor.

Relat de finalitzacions

Semblava que sí, que s'havia acabat el partit. Havien xiulat el final d'aquell encontre i cap dels dos havia guanyat. Ningú veia l'àrbitre, però tots haurien escoltat el so del xiulet en el moment final.

Els dos equips es van retirar, camí del vestidor, sense passar pel mig del camp i fer el clàssic intercanvi de salutacions. Cadascú es va recloure al seu santuari.

Els capitans d'ambdós equips no es mostraven gens segurs de com havien afrontat aquella situació. Jugades complicades i moviments d'estratègia que havien fallat. Però, no els preocupava tant el resultat, que desconeixien completament, com el moment final del matx.

Els dos entrenadors van actuar de la mateixa manera; com un calc perfecte, van entrar a al vestidor per animar cada un dels jugadors. Copets a l'espatlla, quatre paraules engrescadores i un discurs final; curt però concís: "El partit s'ha acabat? Potser sí, jo no ho sé, però el que està clar és que nosaltres l'hem jugat".