Se senten crits
d’auxili. Són tres noies, xisclen tant com poden. Al principi no s’entén què
demanen, tot i que és obvi que necessiten ajuda. Després es poden comprendre,
més o menys, les seves paraules: “Auxili, auxili, que algú ens ajudi”.
Sembla, pel que
diuen, que corren perill. Però les percepcions sovint no es corresponen
completament a la realitat. Elles estan bé. No tenen cap tipus de problema. No
s’han fet mal. No estan tristes. Les seves vides no corren perill.
I doncs? Què
passa? Al seu costat, un home resta estirat. La seva pell llueix blanca i les
parpelles li cobreixen els ulls. No hi ha sang al voltant; però es pot deduir
amb facilitat que s’ha desmaiat.
Atrets pels crits
s’acosten un policia, un bomber, una oficinista i un jugador de petanca. Tots
ells intenten, a la vegada, parlar amb les tres noies que criden. Ni l’espectador,
ni el narrador, ni els propis protagonistes aconsegueixen treure aigua clara de
tot l’embolic. Mentrestant, l’home agonitza. Si tingués el més mínim de forces,
s’alçaria i els esbroncaria, per no ser capaços d’organitzar-se en un moment de
crisi. Però com el seu estat vital penja d’un fil, no aconsegueix ni tan sols
moure un dit.
Esperant la
resolució dels qui formen aquell debat, un home de la funerària comença a
omplir papers. Ell mateix agafa la cartera de l’home que resta al terra i en
treu el carnet d’identitat, la targeta de crèdit el telèfon de contacte; per
poder avisar als familiars d’on se celebrarà l’enterrament.
Les campanes del
poble comencen a tocar a morts, les gavines omplen la plaça, la banda del poble
organitza una marxa fúnebre i tot sembla que aviat hi haurà algú dins de la
caixa de fusta. Esdevindria tot més ràpid si el col·loqui que s’ha format al
voltant de l’home desmaiat s’acabés aviat. Però no és així. Tot acaba, vés per
on, amb l’arribada d’un altre personatge, una superheroïna que apareix vestida
de santa. Porta dues ales enganxades a l’esquena i una corona daurada sobre els
seus abundosos cabells. Qualsevol que la veiés pensaria que ve per emportar-se’l
al cel. Clar que el moribund ni la veu i, per tant, no s’espanta. La nota, tot
just després, quan li practica la reanimació. No marxa, com tot feia pensar, al
cel, sinó que testant els llavis prohibits, descendeix directament a l’infern.
