Relat de les escales

A sobre de les escales
hi havia l'escala per sota.
Carola Milà les mirava de bon matí,
amb ganes de saber si pujar-les o baixar-les;
Carola les mirava per esborrar-les de nit
com ho feien tots els records
trencats des del dia que va plorar
girada a la vida.

Ja saps on dormiràs, estimat?
Has triat si el carrer serà la teva llar?
Revolt rere revolt
la carretera és la vida
extenuada i cansada
suplicant per sota dels límits.

No es veuen les bruixes,
no se sent el dol,
és el crit desesperat del licantrop
rebotant a cada cor com un udol.
Té les mans afilades i talla
per sobre de les venes;
esgarrapa la pell
com l’arada pentina el camp.

S’oblidaran els teus mots
onada enllà,
ofegats pel riu:
S’endú els llibres
que has llegit,
que has escrit,
que has mort i viscut
entre roses i llàgrimes
-soles i adolorides-,
els hi han tallat les espines
per no fer-te mal
entre tantes mentides
destrossant les ànimes.

Relat dels Grimm

Aquell trist 30 de juny els Grimm van venir per fer el seu clàssic bes etern. Ni la Blancaneus, ni la Ventafocs ni la Bella dorment no van notar res d’especial, tot i que elles tres eren allà, vagant entre paraules màgiques que sortien d’una boca cansada, d’uns llavis secs, d’un somriure perenne.

Aquell dolorós 30 de juny, el castell va quedar petrificat, les flors es van congelar, l’aigua es va solidificar i la música que sempre sonava fort, molt fort, tan fort que els ramats que pasturaven per allà la sentien i la ballaven, va aturar-se per sempre més. Ni un do, ni un la, ni un ritme inconsistent ni una veu desafinada, ni un ball esbojarrat ni uns saltirons desbocats. La lletra va desaparèixer i el silenci va cobrir de negre aquell palau ple de somnis primaverals.

Núvols de pluja radioactiva, pluja de gotes de sang, sang per vies de plàstic i un llarg camí per on els contes esdevenien por i les alegries es convertien en incertesa. Res, des d’aquell tòxic 30 de juny, no ha pogut ser com abans; però al costat d’una eterna bruixa de bons pensaments sempre s’hi col·loca un fort i rude pastor. Es fa difícil saber si els germans germànics han sigut capaços de posar més tinta de la necessària sobre el paper; però reunits al voltant dels seus contes, explicant rondalles a la vora del foc, es miren els uns als altres i, atemorits per la por del futur, s’encomanen al regal del passat. 

Relat de Sant Antoni II

La nit és fosca, com tantes d’altres, però baixant per Ronda Sant Pau una enorme lluna plena il·lumina un carrer amb, potser, massa faroles.

Abans d’arribar a la Plaça Folch i Torres, cal aturar-se a la cruïlla amb Marqués de Campo Sagrado, sobretot si és de nit i s'hi va acompanyat, tot i que els llops solitaris, de vegades, també visiten un local vermell intens per dins i gris trist per fora. D'una grisor que només s'esvaeix quan està tancat, gràcies a un parell de bruixes ridícules que entretenen els nens quan juguen pel carrer.

Així s'aturen, doncs, el Joan i l’Agustí, quan tornen del sopar d’empresa al que han assistit. Ben al contrari que tanta d’altra gent, ells hi van per obligació. No són els típics treballadors que s’excedeixen davant dels seus caps i acaben la nit abraçats a qualsevol company de feina. Ells compleixen, van a sopar i, després d’acomiadar-se sota el pretext de qualsevol excusa, marxen a fer una copa a La Bruja. És un ritual que no han trencat des de fa uns quants anys i que, avui, tornen a repetir.

Aquest bar de copes el regenta un home amanerat, d’un aspecte difícil de situar en el mapa mundi que tant importa a la gent; hi ha qui diu que té orígens àrabs, però també hi ha detractors sobre aquesta idea. Sigui com sigui, la seva amabilitat és indiscutible, cuida a tots els clients per igual, primer amb un somriure d’orella a orella, després amb un vocabulari agradable i un gest de complicitat.

Hi ha qui, perdut pel barri, s’atreveix a demanar una cervesa, un entrepà o una llimonada, però els experts en la matèria demanen una caipirinha o algun altre combinat d’alta graduació. Diu la llegenda que si aquí se serveixen les millors caipirinhes de Barcelona és perquè un dia hi va treballar una cambrera brasilera, que va fugir dels típics comentaris dels clients modernets que demanen que aquesta beguda no sigui tan forta.

El Joan i l’Agustí fa estona que es discuteixen. El to de la conversa ha pujat de nivell. Gairebé criden per parlar, i és que a dins del local la música tot sovint acompanya el misteri de la falta de llum. Alcohol, música, llums tènues i sofàs de teixit innombrable i enganxifós converteixen l’escena en un indret imprescindible del barri. Per les parets, qualsevol objecte kitsch acompanya la decoració; ja pot ser una verge santíssima que observa els amants que amaguen els seus anells, com quadres falsos comprats a les botigues dels xinesos. Algun dia penjaran una font màgica d’aquelles que fan soroll i llums com si tot l’any fos nadal.

Relat d'estirats

Al Carrer Del Marqués fa temps que ningú no diu la paraula sagrada. A dalt de tot, aquella dona seriosa vigila els vianants i espera que esdevingui res diferent i sobrenatural. Ho espera comptant les hores que passen, una rere l'altre, en aquell vell rellotge que té just davant. Maleïda persona la que va col·locar-lo allà, en front seu. Res pitjor que un tic-tac incessant i etern per qui el seu moviment és estàtic.

Mentrestant, a ras d'asfalt, la vida no és tan lleugera, i alguns es deixen endur per l'aroma d'un beuratge salvatge. Alguns nois passen les tardes comptant les pedres del carrer, d'altres es beuen tot el que poden entre les parets vermelles del pecat. No tothom és ben vist dins d'aquell petit local ple de brutícia i perdició. Parelles que no ho són s'acaronen i desitgen que no entrin per la porta les seves dones. Homes que fan de dona i homes que fan de nens. La música acompanya aquell licor infernal que serveixen quan s'inicia la nit.

Altre cop a fora, la dona estirada a la cantonada observa els turistes perduts. Amb les mans ocupades pels grans mapes que porten, no pensen en veure més avall dels seus genolls. Ell ho veu quan s'asseu al banc trencat. Ho veu i no fa res per evitar-ho. Qualsevol cosa seria estèril, pensa. Ni que ara hi anés, ni que ara els hi expliqués, res no canviaria. Ahir era ella, dempeus, passejant per Dublín. Ara són ells, perduts per Barcelona. L'ordre canvia tan ràpidament que no pot pensar en res més que en les seves mans. Se les mira i recorda com eren abans, quan no tenien arrugues ni la pell era aspra.

Caminarà una altra nit de cantonada a cantonada. Sense avançar més enllà del seu terreny, sense allunyar-se del seu portal. Pujarà a casa ensopegant amb els graons. Li costarà trobar les claus i, de ben segur, caurà a terra abans d'aconseguir arribar al llit. Estirat al terra del passadís veurà com tot gira al seu voltant. Les parets es mouran, el sostre marxarà, els mobles fugiran i les rajoles seran més fredes que mai.

Amb els pantalons mullats i el cabell brut, recuperarà el seny quan la llum del sol impacti contra les seves parpelles gastades. Veurà uns homes de bé assenyalant-lo, veurà les seves mans a Dublín, a Roma, a Barcelona... Estirat i sense saber ni si és avui o demà.