Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.

Relat de l'hospital

Caminant per la vorera estreta, t'apartes o et tiren. Passes o t'esperes. Olor de postres dolços, seran per l'hora del té. Olor d'espècies i de porro cremant. Les cantonades són plenes de gent esperant, els carrers són vius i l'intercanvi és constant.

Hi ha una plaça d'ombra i de calor, de pensadors i de dormits, de fitxes d'escacs i dones obertes de cames, de xeringues i d'actrius genials. Sota quatre arbres el silenci es trenca per converses de l'absurd, quant en saben els que no saben res. Un guia diu que en sap molt; cinc-cents anys, explica, i encara tot és allí. Quatre taules sota cinc arbres; unes escales que parlen sota els efectes de l'alcohol. I jo m'ho miro dempeus a tres-cents seixanta graus. 

Jueus moros i cristians. Àrabs, xinesos i blanquets. La pell es crema al sol per qui la mira de colors diferents. Aquí les mans són totes una, una baralla rere l'altra; dins la calma constant de l'equilibri de la inestabilitat que aporten fred i calor, passió i sequedat, companyia i soledat.

Al bell mig la font emana una aigua clara i viva, que cau en un toll brut i mort. Només un turista eixelebrat podria omplir-se la cantimplora de tal líquid, ple de pixums humans i de gats.

Llegir cura la incultura, diuen. Viatjar cura la ignorància, expliquen. A la plaça tothom es cura; però ningú fa de cura ni de capellà. És mitja tarda, llibres en mà m'aturo a pensar en el blanc i el negre del dia ple de nit. Quan hi haurà llum? Quan no seré foscor?

He besat la sal i el sucre. He acariciat la droga i l'alcohol. He fet l'amor amb Déu i Llucifer. He mentit i he confessat. No em queden bateries per tocar amb les baquetes gastades que vaig robar a Caront. No em queden barques amb les que creuar a l'inframón.

Desitjo que desitgis. Hi ha tants anhels perduts, tants trens que hem deixat escapar. Quan sento el xiulet miro el meu voltant, cap vagó; només vagabunds com jo. Com deu ser el forat del meu cor, com deu ser la ferida que no em deixa respirar?

Tinc benes per curar les ferides, tinc un ganivet per amputar-me la mà que t'acaricia. Però no tinc el cap clar per deixar-me decapitar.

Un jove acompanya la seva veu amb una guitarra vella, davant seu descansa un got amb algunes monedes, canta "Ets música pels meus ulls" i et veig aquí. Sense enfadar-te amb mi, només agafant-me la mà i mirant-me els ulls. Parlo i parlo i em fas callar. La cançó s'acaba i amb les notes tu te'n vas.

No hi ha llum a la ciutat.

Relat de fam

Feia dies que seia a la mateixa vorera del carrer Borrell. Feia setmanes que duia les mateixes sabates, xopes i trencades. Bon nadal, bon dia tingui, que la sort sigui amb vostè. Paraules circulant en un sentit i que no acaben de tenir-ne cap. De lletres no menja l'home. Però Siddharta proclamava el dejú, i aquell home necessitava pa.

La fe es perd quan entre les dents no tens ni una engruna del que has menjat. Lluïsa, si us plau, us ha sobrat res? No, potser demà. Mira, allà. Hi ha gats llepant el terra, potser a algú se li ha caigut el pollastre de camí a casa l'àvia.

Arrossegant-se com un gos, amb els pels bruts i els cabells enganxifosos, les llambordes són pistes d'asfalt on corren els homes com tu i com ell, com jo; sols, abandonats. Però en el trist pecat pel que Jesús ens ha castigat, hi trobo l'esperança, la fe, la bonaventura que em vindrà. Al fons de tot, més enllà d'aquells felins afamats, més enllà d'aquell suc gallinaci escampat; hi ets tu, o el teu record. Et veig, caminant, tan bella i tan dolenta com sempre. Em mires abans de creuar el carrer i no esperes que sigui el teu torn, no esperes ni tan sols que et donin pas. Tot és teu i jo segueixo veien-te allà, com aquell dia; com aquell maleït dia en el que el vent se't va emportar.

Et desitjo, et desitjo tant que no em cal menjar, ni vestir-me, ni sadollar els meus anhels. Et veig, et necessito... tan dolenta i tan furiosa, com sempre, abans i ara; en el record i en la necessitat. 

Relat de diferents

M’agradaria que tot es recordés diferent. Aquella història no va ser exactament com els dos protagonistes van explicar, amb tants detalls, dos dies després de què succeís tot plegat allà, a la ciutat dels turistes, on no hi neva per por a embrutar els monuments i els edificis antics, que tant fotografien els nouvinguts rics amb les seves càmeres cares i exclusives, comprades, normalment, per internet i amb targeta de crèdit.

La història va començar a les sis del matí, quan els carrers eren buits. Els més troneres esmorzaven als pocs bars que ja estaven oberts; els més matiners es dutxaven sense obrir els llums del passadís; els que s’havien perdut caminaven espantats, sabent que en qualsevol moment podrien ser víctimes d’un robatori menor. Un escombriaire regava les voreres amb aigua freàtica. El quiosquer del barri obria la paradeta. Aleshores, tot d’una, enmig dels carrers foscors i buits, es va sentir una gran explosió. Alguns veïns van sortir al balcó, vestits amb pijama o tapant-se amb bates. Tothom buscava d’on havia provingut aquell misteriós estrèpit.

Sirenes de policia, remor de fons, cotxes començant a circular. La ciutat s’alçava encuriosida.

Relat de passadissos

En Félix acostuma a somniar despert. Aquest hàbit li permet viure altres vides, recrear-se en diferents personatges, sentir emocions alienes, viatjar en coet a la lluna i tornar caminant.

Fa uns dies, a mitja tarda, quan la llum encara il·luminava amb força la vella ciutat del nord, ell mantenia un contacte extrasensorial que provenia del més enllà. No va mantenir connexió amb esperits, ni tampoc no va exercir cap ritus satànic. Simplement, va captar aquell moment, real, i el va convertir en un d’imaginari.

L’escena era tan concreta com banal. Un passadís, dues persones; o més, però pel que es referia a ell, només dos éssers vagaven per aquell indret. En Fèlix caminava darrere d’una noia, que el duia a casa seva. Tot era pur, tot era sant. Però després, dins del record, la perversió començava amb una mirada, un gir de coll, uns cabells bellugant-se a càmera lenta.

Ella es girava per veure’l. Ell no s’amagava d’estar-la observant. Aquelles cames, aquell cul, tot aquell cos sensual dins d’uns pantalons ajustats. La mà s’allargava, però ella evitava el contacte amb la seva. Una paret. Dues mans agafant-se. Un dit per sobre del rostre, acariciant aquella fina pell. Baixava tot fins la camisa; dit, mà i sensació de calor. En un racó, on es creuen els passadissos, on la ficció dibuixa una soledat total, els dos es besaven amb força. Es despullaven. S’unien amb tanta passió que, per moments, ella creia sentir la seva veu retronant per tot l’edifici.

En acabar, tocava vestir-se. Retorn a la normalitat. I com qui esborra el traç d’un llapis amb una goma, allò s’oblidava de les seves ments, per tornar al món terrenal.

Relat de tenyits

La ciutat de groc tenyeix els carrers, com el poble de vermell pinta els camps.

Daurat i roig no són colors aleatoris. Com tampoc ho deuen ser els sentiments que susciten. Els habitants d'un i d'altre lloc se senten agermants per la distància que, altra vegada, els separa.

El pagès llaura la terra sota el sol infernal. Cauen les gotes de suor entre els cabells que s'escapen per sota del barret de palla.

L'obrer emmotlla l'asfalt entre esternuts tempestuosos. Per la seva pell cremada davalla l'esforç en plena calor.

Llagrimals secs i cors dèbils. L'amor és tan fort a la primavera que cap dels dos éssers humans pot sentir-se com un animal. L'ós surt de la cova, el tigre rugeix. L'home sent l'escalfor d'una època preparada per l'amor, però que ara per ara es mostra a l'expectativa dels moviments astrals.

Cauran els homes sobre la terra, sigui roja o daurada, plena d'adob o de quitrà. Cauran els homes per desaparèixer tan aquí com a la vida somniada.

Relat de celebracions

Quan passes el tercer revolt, deixes de veure, allà a l'horitzó llunyà, aquells vaixells que no porten cap vida ni cap esperança, només carreguen el material preuat de l'home del capital, que els duu d'un costat a l'altre. Allà, assegut darrere la tanca, camuflat amb la caputxa urbana que tant vanaglorien els joves d'avui en dia, s'amaga ell, tal i com s'amaguen les seves esperances.

Ja fa dies que no queda amb la seva colla. Fa mesos, un parell de mesos, allà on ells es reunien per poder celebrar les trobades que realitzaven sense pensar en el demà, sense pensar en el després, un d'ells els va deixar, ho va fer sota l'atenta mirada dels seus amics, ho va fer invocant-los en l'eterna joventut. Més tard, només han quedat llàgrimes i plors, ara tots el  recorden en una trobada especial i molt sentida. Ho fan tots menys ell, que segueix immers en la seva foscor allunyada del poble on van créixer, a mig camí entre revolt i revolt.

Relat d'estirats

Al Carrer Del Marqués fa temps que ningú no diu la paraula sagrada. A dalt de tot, aquella dona seriosa vigila els vianants i espera que esdevingui res diferent i sobrenatural. Ho espera comptant les hores que passen, una rere l'altre, en aquell vell rellotge que té just davant. Maleïda persona la que va col·locar-lo allà, en front seu. Res pitjor que un tic-tac incessant i etern per qui el seu moviment és estàtic.

Mentrestant, a ras d'asfalt, la vida no és tan lleugera, i alguns es deixen endur per l'aroma d'un beuratge salvatge. Alguns nois passen les tardes comptant les pedres del carrer, d'altres es beuen tot el que poden entre les parets vermelles del pecat. No tothom és ben vist dins d'aquell petit local ple de brutícia i perdició. Parelles que no ho són s'acaronen i desitgen que no entrin per la porta les seves dones. Homes que fan de dona i homes que fan de nens. La música acompanya aquell licor infernal que serveixen quan s'inicia la nit.

Altre cop a fora, la dona estirada a la cantonada observa els turistes perduts. Amb les mans ocupades pels grans mapes que porten, no pensen en veure més avall dels seus genolls. Ell ho veu quan s'asseu al banc trencat. Ho veu i no fa res per evitar-ho. Qualsevol cosa seria estèril, pensa. Ni que ara hi anés, ni que ara els hi expliqués, res no canviaria. Ahir era ella, dempeus, passejant per Dublín. Ara són ells, perduts per Barcelona. L'ordre canvia tan ràpidament que no pot pensar en res més que en les seves mans. Se les mira i recorda com eren abans, quan no tenien arrugues ni la pell era aspra.

Caminarà una altra nit de cantonada a cantonada. Sense avançar més enllà del seu terreny, sense allunyar-se del seu portal. Pujarà a casa ensopegant amb els graons. Li costarà trobar les claus i, de ben segur, caurà a terra abans d'aconseguir arribar al llit. Estirat al terra del passadís veurà com tot gira al seu voltant. Les parets es mouran, el sostre marxarà, els mobles fugiran i les rajoles seran més fredes que mai.

Amb els pantalons mullats i el cabell brut, recuperarà el seny quan la llum del sol impacti contra les seves parpelles gastades. Veurà uns homes de bé assenyalant-lo, veurà les seves mans a Dublín, a Roma, a Barcelona... Estirat i sense saber ni si és avui o demà.