Diuen, rumoregen, se sent, s'escolta.... que l'ascensor està
a punt de caure. Quan caigui se sentirà un so molt més fort de l'habitual i
deixaran de dir-ho. Ningú no dirà res. Callaran, escoltaran, per si de cas
senten res, ni que siguin uns petits gemecs, uns crits sords, uns moviments
sobtats, un sotrac sense compàs.
A sota, al soterrani, hi ha dos animalons. Ningú és capaç de
dir si són salvatges o domesticats, però que hi són, hom n'està segur. Algú
gosaria anar-los a veure, a espiar, per saber què fan. Però les claus que duen
a una cambra ben petita no les té ningú més que ell, l'amo i senyor del
castell.
Es truquen, a través d'un sistema complicat de
comunicacions, els dos animals. Se
citen, en una hora intempestiva i plena de maldat, els dos animalons. Es despullen,
es besen, es xuclen, són dos humans fent d'animalons o dos animals fent veure
que són humans.
No els hi importa la brutícia del lloc, ni la soledat mal
entesa entre veïns amorrats a la porta. Només hi ha una cosa que els hi interessa.
A ell, deixar-li l'entrecuix ben xop, usa les paraules, la llengua... A ella,
deixar-li l'entrecuix ben dur, usa la llengua, la boca...
Aviat arriba l'encarregat del manteniment de l'ascensor.
Hauran de vestir-se, de dir-se adéu, de mirar-se sense haver acabat tot allò
que han començat. Potser en arribar a casa, tot sols, sense la companyia mal
entesa dels veïns, acabin tot allò que
no haurien d'haver començat.
