Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dol. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 d’agost del 2021

Relat del No

No crec en les persones,

perquè jo no soc persona.

No crec en la veritat,

perquè és una mentida.

No crec que sigui viu,

perquè a poc a poc vaig morint.

No crec en el futur,

perquè ràpidament esdevé passat.

No crec en mi,

perquè he volgut ser tu.

No crec en el silenci,

perquè es trenca quan es parla.

No crec en els teus crits,

perquè callen per matar-me.

No crec en les cicatrius,

perquè han sigut ferides.

No crec en els inicis,

perquè provenen de finals.

No crec en les llàgrimes que em dolen,

perquè en el dol s'assequen.


Tot el que he tingut ha sigut res.

Crema Roma, crema ara,

abans que Neró i Tàcit

en busquin els cupables.

dimecres, 5 de maig del 2021

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares

entre rialles de veïnes i tomaqueres

que no donen fruits ni

arbres sense arrels

perquè ningú les rega

i quan les reguen

les ofeguen fins

quedar-se tan seques

que de falses es creuen

bones per ser natura.

I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.

Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.

divendres, 2 d’abril del 2021

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

diumenge, 7 de febrer del 2021

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?
De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

dissabte, 30 de gener del 2021

Relat dels honoraris

La nit aquella,
la que no vas escriure cap  cançó,
la que no vas demanar-me perdó.
 
La nit olbidada
dins l'amargor 
de l'alegria 
de no veure't més.
 

Romania el meu cap,

com romanen

les absurdes mirades

dels vidents astrals,

sobre la llosa freda.

 

Passaren solsticis

i em mataren

els vicis

dels que m'amaren.

 

No cal que vingui,

ara, no cal,

demaneu-li que no gosi,

que no gosi entrar.

 

Em bull la sang

abans de morir

tan sols de saber

si és del mossèn

aquella ombra 

que em vol dir l'oració.

 

Si tu no hi ets

de res em val,

de res em sobra tot

per aquest ganivet feixuc

-dur i profund-

dins d'una carta

d'aquesta tristesa meva.


Han trinxat el meu cos

uns operaris.

He preguntat

d'on venien:

tenien cara de soldat.

Tan sols desitjaven

els seus honoraris

per fer la feina

i veure'm enterrat.


Sota el sol inexistent

d'aquella nit

-de la nit aquella-

perdo la memòria.

 

Hores eternes,

cabells enredats

reposant sobre el pit.


No cridis a la mort

-no juguis tot sol-

que aviat 

serà tan aviat 

que es farà tard

i serà massa tard

per llevar el dol.

dijous, 2 d’agost del 2018

Relat del rosari

A so de quarts de sis, les campanes demanen un crepuscle silenciós, però amb records d'orenetes sortint del niu  per saludar les primeres mirades curioses dels finestrons. No són moltes, ni les orenetes ni les mirades, tampoc les campanades; però semblen suficients com perquè ella es desvetlli i aixequi la mirada.
Al seu costat, com cada matí, jeu l'home brut que per la nit se l'ha fet seva a la força. Les primeres nàusees matutines demanen sortida amb arcades profundes. Allarga el braç i busca per sota el llit el cubell que hi guarda per les emergències diàries. L'agafa amb força i se'l du a ras de boca. Tot fora. Gairebé no sopa mai, ja sap que pel matí ho traurà tot. Respira profundament, esbufegant. Es neteja els llavis amb els llençols llardosos. Evita la mirada cap al costat, mou les cames al lateral i, després de deixar el cubell a terra, s'alça del llit.
A la tauleta hi ha una foto, no és de matrimoni, no és de família; són dues monges que curosament se la miren cada dia. Va col·locar aquella foto, de les monges del poble, per intentar que Déu l'ajudés cada dia. Deu estar massa ocupat, pensa.
En direcció al lavabo, mira el mirall i veu el reflex d'ell. La seva postura és perfecte per executar el seu somni més preuat. Ho pensa altre cop, com cada jorn, només li caldria anar a la cuina, agafar un ganivet, aprofitar el moment somnífer i executar el cop letal al bell mig d'un dels dos pulmons. Ho ha pensat tantes vegades que té clar que no li clavaria al cor, no deu tenir cor, és impossible, o el deu tenir tan petit que no el trobaria, fallaria i ell se n'adonaria.
És ara, doncs, enmig d'aquest sàdic pensament, que recorda el moment en què va conèixer el seu veritable amor: aquell que morí poc després de fer-li el primer petó. Sonava una cançó tradicional, eren les festes del poble, era estiu, talment, com ara. Comença a plorar, no a raig, ni amb sanglot, simplement amb el lliscament suau d'una gota densa que avança cara avall. S'eixuga els ulls feixucs, feixucs de tant esperar una vida normal, i corre cap a la cuina. Sense fer soroll obre els dos calaixos dels estris de cuina, compara ganivets i agafa el més llarg. 
Ho té clar, es vestirà de dol, com quan va assistir a la missa del seu enamorat, es col·locarà al costat del seu marit i resarà per sota del llavi. Ara ho fa. Ara és el moment. Però es tira enrere, no vol matar-lo així, seria massa covard, massa poca cosa. Ell ni se n'adonaria. Cal que es desperti, vol veure'l morir amb els ulls oberts. 
Fa un petit soroll amb la boca, res. Pica amb un peu el terra, suaument; res. Ara amb l'altre, més fort, res. Li dona una puntada al llit, es fa mal al peu, i res. Crida el nom del seu home, res. Amb compte de no clavar-li el ganivet, li dona un copet a la cara, res. Età nerviosa i li tremolen les mans, ja no està segura del que està fent, té por. Deixa el ganivet a la tauleta de nit. Usa les mans per moure-li la cara, res. Sacseja el seu marit, res. Li clava bufetades i res, res de res.
Per la finestra se sent la banda del poble, tornen de festa i els és igual que tothom dormi. Toquen a tot volum entre les queixes dels pocs veïns que surten als balcons. Ella sent la música i plora. El tancaran en un taüt sense que ella hagi pogut venjar-se. Haurà mort en tranquil·litat, somiant algun dels seus somnis absurds.
La vida és un rosari que es trenca, els grans dels quals surten disparats per tota l'habitació. El dia de l'alliberament no és el de la mare de Déu del Roser.

dimecres, 2 d’agost del 2017

Relat de dol

Dol l’aigua de la font
quan no pots abocar-hi els llavis
per sadollar l’ansiosa set de matinada.

Dol la dolça fruita madura
quan no hi ha forma d’atansar la mà
i rejovenir l’aspra boca
que ha de romandre tancada.

Dol l’aire fresc de la brisa
quan els pulmons no gosen eixamplar-se
i en ofec es queden
en veure la teva mirada.