Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris príncep. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris príncep. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 de novembre del 2021

Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

dilluns, 9 de desembre del 2019

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.
Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.
No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

dilluns, 20 de juliol del 2015

Relat de moribunds

De bon matí, quan el poble respira encara la son gastada la nit passada, el rei lleva el seu fill i se l'emporta a caminar. Ben d'hora, el sol encara no molesta els cossos caminant pels camins de la comarca. La rosada ha refrescat els arbres i l'aire pot sentir-se fresc i amable. Després, cap al migdia, pocs són els que s'atreveixen a sortir a fer passejades fora de les ombres dels pins del poble.
Caminen tots dos com ho poden fer qualsevol pare i fill que s'estimen. No s'agafen de la mà, però van ben units a cada pas. El rei aprofita tota ocasió per instruir el seu fill, un insecte, una flor, una experiència; tot val per poder-li oferir les eines del demà.
-Què senzilla és la vida explicada des de la palestra, li comenta el príncep.
-Què vols dir, fill meu?
-Imagina't que ambdós som protagonistes d'un conte, que algú ens porta per on vol, que les teves paraules no són teves i que les teves accions les respon algú altre...
-Ai fill meu, quina absurditat, jo sóc el rei, ningú respon per mi mai. Jo decideixo tot el que té a veure amb el nostre poble. Jo trio qui viu i qui mor.
-Ho sé, però posem pel cas que no ets tu qui diu, sinó qui parla... No ets tu qui fa, sinó qui executa.
-No voldria pas tractar-te com a un servent i fer-te callar. Seràs el pròxim rei i cal que et tingui respecte, però no t'oblidis que ara ho sóc jo; i que el respecte me l'has de tenir tu.
-Te'l tinc, per això només pregunto, per aprendre de tu, estimat pare.
-Pregunta el que vulguis, contestaré encantat, però no dubtis del poder del teu pare. Mai. Jo decideixo sobre les vides de tots els habitants del poble. Sóc jo qui trio qui ha de morir, qui ha de viure, qui ha de treballar, qui ha de marxar... I gràcies a les meves eleccions el poble funciona com cal, no ens falten habitants, ni ens en sobren; no coneixem la misèria i tothom és feliç.
-Quan decideixes que algú ha de morir, també és feliç?
-Bona pregunta, fill meu. Segur que en un principi no ho és, però quan li expliquem els motius, ho entén i accepta de bon grat.
-De bon grat?
-Sí, tenim una llei per justificar algunes morts, i des que la tenim que el poble va millor, inclús millor del que anava amb el teu avi, quan ell era rei.
-La llei de la mort...
-Sí, quan algú ha de morir, quan està malalt, quan no pot ser útil al poble, quan la seva vida no és interessant per a tots nosaltres....
-El mateu...
-Correcte. Tu creus que tu podries tenir tot el que tens si haguéssim de mantenir els moribunds? Creus que podríem haver creat un exèrcit com el que tenim? Creus que els carrers estarien tan tranquils si no haguéssim fet neteja?
-Per què?
-La gent que s'està morint necessita aportacions extres, diners que no tindríem, i els hauríem de treure d'altres partides. Són gent que ja... S'estan morint, fill! Res es pot fer per ells. Moriran tard o d'hora, millor que sigui aviat, millor que ens estalviem tot el que han de passar.
-Pel bé del poble, cal avançar la mort a tots els que han de morir?
-Exacte, fill meu. Ho entens tot molt bé...
Pare i fill arriben al final de la conversa just en acabar el seu passeig matinal. Després de caminar tant, necessiten descansar i el rei demana als esclaus que li portin un bon esmorzar sota l'arbre més antic del poblat. Allà gaudeix d'un bon àpat i, mentre menja una poma vermella i cruixent, el seu fill el decapita amb una destral que llueix, al mànec, l'escut del poble. El cap del rei cau rodolant, així com ho fa la poma al seu costat.
El fill es mira el seu pare i li diu:

-Tots, des què naixem, ens estem morint. Tu t'estaves morint. Calia avançar la teva mort pel bé del poble. Tant si és meva l'acció com si ho és de qui la pensa.