De bon matí, quan el poble respira encara la son gastada
la nit passada, el rei lleva el seu fill i se l'emporta a caminar. Ben d'hora,
el sol encara no molesta els cossos caminant pels camins de la comarca. La
rosada ha refrescat els arbres i l'aire pot sentir-se fresc i amable. Després,
cap al migdia, pocs són els que s'atreveixen a sortir a fer passejades fora de
les ombres dels pins del poble.
Caminen tots dos com ho poden fer qualsevol pare i fill
que s'estimen. No s'agafen de la mà, però van ben units a cada pas. El rei
aprofita tota ocasió per instruir el seu fill, un insecte, una flor, una
experiència; tot val per poder-li oferir les eines del demà.
-Què senzilla és la vida explicada des de la palestra, li
comenta el príncep.
-Què vols dir, fill meu?
-Imagina't que ambdós som protagonistes d'un conte, que
algú ens porta per on vol, que les teves paraules no són teves i que les teves
accions les respon algú altre...
-Ai fill meu, quina absurditat, jo sóc el rei, ningú
respon per mi mai. Jo decideixo tot el que té a veure amb el nostre poble. Jo
trio qui viu i qui mor.
-Ho sé, però posem pel cas que no ets tu qui diu, sinó
qui parla... No ets tu qui fa, sinó qui executa.
-No voldria pas tractar-te com a un servent i fer-te
callar. Seràs el pròxim rei i cal que et tingui respecte, però no t'oblidis que
ara ho sóc jo; i que el respecte me l'has de tenir tu.
-Te'l tinc, per això només pregunto, per aprendre de tu,
estimat pare.
-Pregunta el que vulguis, contestaré encantat, però no
dubtis del poder del teu pare. Mai. Jo decideixo sobre les vides de tots els habitants
del poble. Sóc jo qui trio qui ha de morir, qui ha de viure, qui ha de
treballar, qui ha de marxar... I gràcies a les meves eleccions el poble
funciona com cal, no ens falten habitants, ni ens en sobren; no coneixem la
misèria i tothom és feliç.
-Quan decideixes que algú ha de morir, també és feliç?
-Bona pregunta, fill meu. Segur que en un principi no ho
és, però quan li expliquem els motius, ho entén i accepta de bon grat.
-De bon grat?
-Sí, tenim una llei per justificar algunes morts, i des que
la tenim que el poble va millor, inclús millor del que anava amb el teu avi,
quan ell era rei.
-La llei de la mort...
-Sí, quan algú ha de morir, quan està malalt, quan no pot
ser útil al poble, quan la seva vida no és interessant per a tots nosaltres....
-El mateu...
-Correcte. Tu creus que tu podries tenir tot el que tens
si haguéssim de mantenir els moribunds? Creus que podríem haver creat un
exèrcit com el que tenim? Creus que els carrers estarien tan tranquils si no
haguéssim fet neteja?
-Per què?
-La gent que s'està morint necessita aportacions extres,
diners que no tindríem, i els hauríem de treure d'altres partides. Són gent que
ja... S'estan morint, fill! Res es pot fer per ells. Moriran tard o d'hora,
millor que sigui aviat, millor que ens estalviem tot el que han de passar.
-Pel bé del poble, cal avançar la mort a tots els que han
de morir?
-Exacte, fill meu. Ho entens tot molt bé...
Pare i fill arriben al final de la conversa just en
acabar el seu passeig matinal. Després de caminar tant, necessiten descansar i
el rei demana als esclaus que li portin un bon esmorzar sota l'arbre més antic
del poblat. Allà gaudeix d'un bon àpat i, mentre menja una poma vermella i
cruixent, el seu fill el decapita amb una destral que llueix, al mànec, l'escut
del poble. El cap del rei cau rodolant, així com ho fa la poma al seu costat.
El fill es mira el seu pare i li diu:
-Tots, des què naixem, ens estem morint. Tu t'estaves
morint. Calia avançar la teva mort pel bé del poble. Tant si és meva l'acció
com si ho és de qui la pensa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada